L’educació lingüística

Uns pares novells busquen llar d’infants per a la seva criatura. Té pocs mesos, la mare ha tornat a la feina fa poc i el menut ha d’anar a l’escola bressol. S’interessen per totes les que tenen a prop de casa, públiques i privades, i finalment es decideixen per una que ofereix classes d’anglès. Es veu que cada setmana hi va una persona expressament per cantar-los cançons en aquesta llengua, i fins i tot els menuts de dos anys, els més grans del centre, arriben a dir coses com yellow i red. Finalment, aquestes expectatives els fan decidir-se.

Destaca avui la quantitat de materials i llibres al mercat sobre la criança dels fills. D’un temps cap aquí, els manuals sobre com educar com cal les criatures s’han fet un lloc a les lleixes de les llibreries, als mitjans de comunicació es reprodueixen els espais dedicats a la matèria i es defineixen autèntics bàndols sobre la millor metodologia per educar els fills. Els pares il·lusionats amb la hipòtesi que el seu menut acabi dient yellow als dos anys possiblement tenen algun manual d’aquests, des de l’embaràs i tot, sobre com fer que els nens dormin, juguin o vagin de ventre; qualsevol mètode acaba essent vàlid davant l’abisme de prendre decisions pròpies i cometre algun error.

A ningú, però, se li acut d’aconsellar els pares sobre com educar lingüísticament els fills. I el tòpic dels nens que són com esponges fa empassar molts disbarats. Creure que un nen d’un o dos anys, pel fet d’estar sotmès a un cert estímul setmanal en una llengua estranya, és capaç d’interioritzar alguna cosa d’aquesta llengua més enllà d’unes paraules soltes, és el més semblant a una superstició, i més com fan en algunes acadèmies, en què se sotmet a aquest estímul precoç no pas canalla petita, sinó les mares gestants. Tu et poses uns cedés mentre gestes i fas ioga i sortirà declamant Shakespeare...

Hi ha, per tant, un enorme buit sobre la millor metodologia per educar els nens en el terreny lingüístic, cosa gens irrellevant tenint en compte que la facultat del llenguatge ens acompanya tota la vida. Sí que hi ha estudis teòrics, però aquests estudis no arriben ni a les llibreries ni a les consultes dels pediatres, que podrien ser els primers d’aconsellar en aquesta línia. A cap pediatra, per exemple, que està tan avesat a aconsellar sobre alimentació, teràpia del son o massatges per als còlics, li passa pel cap d’aconsellar als pares si han de transmetre la seva llengua o no, o quan s’ha d’introduir una segona o tercer llengua, o si és realment imprescindible que els pares novells parlin als nadons d’aquelles maneres tan estranyes. I potser no estaria malament que ho fessin.

De la mateixa manera, tampoc s’intenten explotar els autèntics avantatges del bilingüisme vinculant-lo a les llengües de la nova immigració. El bilingüisme de naixença, a través de la llengua dels pares (cadascú amb la seva llengua) o de la dels pares (la mateixa) en combinació amb la llengua de l’entorn, és un capital cognitiu i cultural fenomenal, però curiosament mai s’ha instat els nouvinguts que, essent precisament ells els que disposen d’aquest bagatge, se’n serveixin per potenciar les capacitats dels fills. Sí que sentirem la claca de Societat Civil Catalana defensant el bilingüisme català-castellà en uns termes semblants, però mai se’ls acudirà d’animar els parlants de wòlof, manding o panjabi a seguir parlant les seves llengües, per exemple amb l’argument que així s’endarrereix el deteriorament cognitiu, tal com diuen. Però no, és clar, en el seu discurs la pluralitat lingüística no oficial no existeix.

Si els avantatges de l’aprenentatge primerenc de més d’una llengua són tan bons, per què no s’esperona els pares i mares immigrants a mantenir les seves llengües, i en canvi sembla que els animem a abandonar-les per la llengua d’acollida? Els pares autòctons presumint davant dels cunyats de les quatre paraules en anglès que sap dir el fillet, i els pares immigrants abandonant tot un idioma sencer.