Memòria

Fidel Uriarte va morir a final del mes passat, amb 71 anys, després de confirmar en un últim acte que no hi ha pàtria més profunda que la infància, com va escriure Santiago Segurola en la necrològica de l'exquisit migcampista de l’Athletic, pitxitxi de la Lliga en la temporada 1967-1968. Feia mesos que ja no es comunicava amb els seus familiars, ni els distingia, quan un dels seus nebots es va posar a jugar davant seu i de la seva dona, Begoña. La pilota va arribar a les mans d’Uriarte i va començar a fer tocs amb el cap com quan rematava a San Mamés. La notícia va causar sensació a l'entorn de l'idolatrat jugador de l’Athletic.

L'última vegada que vaig veure una llàgrima de debò en la cara d'un futbolista va ser l'agost del 2002 a Budapest. Algunes de les celebritats del Madrid van acudir a l'homenatge de Pancho Puskas. Ni Marquinhos ni Santamaría van aconseguir, no obstant això, que Cañoncito Pum, com se’l coneixia a Chamartín, els fes cas, absent com estava, lliurat a un infermer, hospitalitzat des de feia temps, fins que se li va apropar Di Stéfano. A Puskas se li va il·luminar la cara, va semblar que plorava i es va retirar amb els seus peus petits, com si fos un nadó, obrint i tancant els punys, com dient hola i adéu: "Agafa’m, Alfredo".

Puskas tenia amb 75 anys una esclerosi cerebral i Uriarte era víctima de l’alzheimer, la mateixa malaltia que va deixar fora de joc Juanito Segarra, el gran capità del Barça, el mateix que en companyia de Rodri va jugar amb el Perafita a la festa major del 1969 per disputar un amistós contra el Pradenc. No li vaig poder preguntar mai per què va deixar l'equip del meu poble a la mitja part amb 2-0 i va permetre la victòria per 2-5 dels veïns de Prats de Lluçanès, capitanejats pel periquito Baget. Segarra ens va ajudar a molts en els inicis periodístics quan li demanàvem que ens expliqués històries del Barça.

El futbol es transmetia en aquells temps per tradició oral, i difícilment hi havia cap font més bona que els exjugadors, per més que quan se n'ajuntaven dos per rememorar el mateix partit, tots dos el recordaven de manera diferent, sense necessitat que fossin d'equips rivals, del Madrid o del Barça. Encara que la paraula de l'un contrastava amb la certesa de l'altre, de manera que les mitges veritats es barrejaven amb mitges mentides, es va aconseguir construir una crònica de cada causa futbolística, avui actualitzada pels millors historiadors i per periodistes com Alfredo Relaño a les pàgines dels dilluns a EL PAÍS.

El diari Levante-EMV va reunir l'octubre del 2015 Guillot, Vilar, Adorno, Pablo Rodríguez, Sempere i Giner, història viva del València, al Centre de Dia de Benicalap de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de València. El reportatge de Vicent Chilet Torrent, Goles contra el olvido, descriu molt bé com van reaccionar els pacients després de reconèixer els exfutbolistes de Mestalla. “El València representa il·lusió, ganes de viure i força moral”, va expressar eufòric Pascual Carrascosa. “Els records que em porten a la meva infància és el més bonic que puc tenir. La meva il·lusió és el València”.

Un estudi de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, promogut per la Federació Espanyola d’Associacions de Futbolistes Veterans, amb el suport d’un informe de la Universitat de Glasgow, va certificar que parlar de futbol anima les persones amb alzheimer, deterioració cognitiva i demència senil, perquè estimula la seva memòria, atenció i estat d'ànim, evoca sentiments, i ajuda a mantenir la il·lusió de ser feliç al mateix temps que repercuteix en la qualitat de vida i fins i tot en l'humor, com es va constatar a Benicalap.

Avui les 58 associacions que integren la federació de veterans presidida per Juan Mari Zorriqueta organitzen diversos tallers. I, a la iniciativa, s’hi va sumar també la revista Líbero, amb el projecte Futbol vs. Alzheimer. Hi ha qui argumenta que fins i tot s'arribarà a alentir la deterioració de la malaltia, el que sí que és evident és que la teràpia augmenta l'autoestima i combat l'ansietat i la depressió: “Es pot perdre la memòria, però no la passió”. El que passa és que alguns perden la memòria i d’altres obliden la memòria, com si fos prescindible en el món de Google.

La teràpia els va bé als malalts d’alzheimer, i exercitar la memòria hauria de ser també un hàbit pels que tenen bona salut i també per als que entenen que no necessiten recordar a fi de no ser víctimes del passat, una tàctica que acostuma a funcionar també en casos de persones pragmàtiques i/o desmemoriades, vinculades al futbol i al Barça o no. La conversa i la lectura, la pausa i la reflexió, la paraula i especialment el gest, haurien d'alternar-se amb la imatge, que avui dia s'utilitza sovint per explicar el que no es veu o el que s'intueix, especialment en el futbol i en la dura dialèctica Barça-Madrid.

José Félix Pons assegurava que abans de transmetre un partit de futbol, tasca per a la qual es va entrenar durant un any en un estudi de Radio Nacional, llegia poesia, i com a prova recitava amb els ulls tancats l’Oda a Platko cada vegada que l'hi demanava Pere Escobar a Ona Catalana. Els periodistes estem cada vegada més incomunicats en l'era de la comunicació, ens menyspreen tant els clubs com els futbolistes i ens deixen els lectors, cansats de la nostra xerrameca, de manera que s'imposen solucions convencionals com la de recuperar el relat d’Uriarte, Puskas i Segarra.

En temps de postveritat, evocar l'emoció a partir dels exfutbolistes sembla una pràctica periodística saludable, o almenys, més reconfortant que interpretar els silencis de Messi. Ara mateix em maleeixo per no haver pogut preguntar a Segarra perquè ens va deixar a la meitat d'aquell partit de festa major a Perafita. El dia que vaig voler, ja era massa tard perquè llavors, com diu el títol de la pel·lícula de Mercero, em va respondre: “I tu, qui ets?”.