Colita conclou la seva història d’amor amb el flamenc

“Per mi aquesta és la millor exposició que he fet en la meva vida i per això he decidit que la meva història amb el flamenc s’acabarà aquí perquè és el colofó perfecte”. Així de clar ho té Isabel Steva (Barcelona, 1940) després d’inaugurar avui dijous a l’Alhambra Colita. Flamenco. El viaje sin fin, una mostra que reuneix 79 fotografies en blanc i negre realitzades entre el 1962 i el 2000. La més completa que ha realitzat l’artista sobre un gènere al qual ha tornat intermitentment a la seva carrera. Una història que va començar el 1962 quan la jove fotògrafa i periodista va començar a retratar els gitanos dels ravals de Barcelona, als barris de Somorrostro i Montjuïc; encara que la veritable fiblada es va produir un any més tard durant el rodatge de Los Tarantos, de Francesc Rovira i Beleta.

“Veure ballar Carmen Amaya i Antonio Gades en el rodatge d’aquella pel·lícula va ser decisiu en la meva carrera. El flamenc em va enlluernar i, especialment, la parella que va formar després Gades i Cristina Hoyos. Per mi Cristina és la millor bailaora del segle XX, els seus braços són incomparables”, recorda Colita durant el muntatge de l’exposició, que es podrà veure a Granada, a la capella del palau de Carles V, fins al 6 de maig. La seva autora insisteix que la mostra, organitzada pel Patronat de l’Alhambra i del Generalife, que espera que es presenti en altres seus dins i fora d’Espanya, queda tancada amb les instantànies d’artistes com Martirio, Miguel Poveda, Estrella Morente o Mayte Martín.

“Entre altres coses perquè estic jubilada i això vol dir que ja no accepto clients, però segueixo fent el que em dona la gana, com sempre. Ara el que faig és: ‘Mira el que veig quan surto de passeig’. Vaig amb la càmera petita a la butxaca i, sobre la marxa, faig el que em ve de gust”, explica l’artista, que va rebre el Premi Nacional de Fotografia el 2014 i el va rebutjar per la “inexistent” política cultural del Govern.

Encara que està plena de grans artistes, l’exposició no va sobre noms sinó sobre moments íntims del flamenc i els seus paisatges. Especialment aquells que Colita va captar amb la seva càmera durant un viatge que va realitzar per Andalusia amb el seu sis-cents i en el qual els flamencs li van obrir les portes de casa seva. Són artistes que ja formen part de la història del flamenc com Manolo Caracol, Antonio Mairena, Lola Flores, Chocolate, Fernanda y Bernarda de Utrera, Tía Anica la Piriñaca o José Menese. La comissària de la mostra, Concha Gómez, ha seleccionat les instantànies entre les 400 que Colita ha realitzat durant gairebé cinc dècades i n’ha destacat sis que s’exhibeixen en còpies de gran format (130 x 180 centímetres) i en les quals apareixen el guitarrista i compositor Paco de Lucía, el cantant de flamenc Antonio Mairena, les bailaoras Carmen Amaya, Regla Ortega, i Gades juntament amb Cristiana Hoyos, a més d’una bella platja d’El Puerto de Santa María (Cadis).

Ara, l’artista que es va encarregar de fixar la imatge de la gauche divine de Barcelona a la dècada dels seixanta, està bolcada en la investigació de les fotògrafes pioneres del segle XIX (treball que publica al web La Lamentable) i a la seva biblioteca, que inclou uns 700 llibres de fotografies realitzades per dones. “A Barcelona ja no queda ningú diví ni tampoc gauche. Això va ser un castell de focs artificials, com una broma entre amics, i el diví es queda en el meu record. La societat actual és de mal gust i malvada. Estic tan escandalitzada pel tema de Bimba [els atacs a Internet a la família Bosé després de la mort de la model i cantant] i tinc tan mal cos que agafaria aquests tipus pels ous... Que la gent digui aquestes barbaritats amb tant odi em fa pensar que estic envoltada de salvatges”, conclou Colita, tan clara i sincera com sempre ha estat.