Barcelona en gris

La literatura dramàtica catalana no ha estat gaire propensa a sondejar el temps infaust de la dictadura franquista. Tot i ser un període tan ple de conflictes i de tensions, tan apte per esdevenir matèria teatral, els dramaturgs han tendit a no allunyar-se de la zona de confort. Tret d’algunes excepcions, el franquisme no ha inspirat textos teatrals capaços d’il·luminar críticament les barrabassades de la historiografia prorègim o del revisionisme històric. Ni de denunciar la impunitat intacta dels victimaris i donar veu als vençuts, represaliats, torturats o assassinats.

VICTÒRIA

Pau Miró

Arola

184 pàgs. 12 euros

Victòria, de Pau Miró, estrenada la temporada passada al Teatre Nacional de Catalunya, situa l’acció a Barcelona el 1951, en ple franquisme. Victòria, la vídua d’un barber del Districte Cinquè, lluita per mantenir el negoci en un medi hostil. Des de la ignorància i la poruguesa inicials, gradualment, la protagonista descobreix la part fosca del marit —confident de la policia i faldiller— i el món miserable i pervers en què viu, dominat per l’amnèsia, les penúries, les suspicàcies, les aparences, la delació, la repressió, les prohibicions i la por.

La resta dels personatges oscil·len entre els vencedors i els vençuts en una societat depredadora i vertical que reprimeix qualsevol dissidència. Hi pren un relleu important el Mestre, confés republicà i catalanista, que es nega a col·laborar amb el franquisme, i, més secundàriament, els qui pateixen la humiliació quotidiana i estan atrapats pels mecanismes de submissió del règim (un simpatitzant de la CNT i una excantant de music hall). Amb un plus de suspens, la Noia, vinguda de França, introdueix la dimensió històrica de la repressió política del franquisme i dels camps de concentració nazis.

La relació sentimental entre Victòria i el Mestre, dos perdedors, és la que dona més joc ideològic a la peça i la que serveix d’esperó decisiu per al desvetllament de l’esveradissa heroïna. Tots dos personatges es converteixen en els resistents abatuts que, sense gaires escarafalls, no es resignen a acceptar l’alienació i, al final, preserven el testimoni de la ignomínia. En el pol antagònic, el Falangista, enamorat també de Victòria, es presenta com un desvergonyit paràsit aprofitat, un buròcrata delator del règim, un dels subalterns de la repressió.

Victòria ofereix una pàtina més aviat difusa del temps de la Barcelona en gris de la postguerra en què s’ambienta: la vaga dels tramvies del 1951, la fal·lera per la boxa, l’èxit dels còmics franquistes, els intercanvis del mercat negre i l’estraperlo, el paper galvanitzador del Barça, els suïcidis per desesperació, la iniciació sexual amb les prostitutes del Xino, les contínues apagades de llum, les delacions abjectes…

Miró ha optat per una faula que reincideix en alguns dels llocs comuns i els estereotips icònics de la postguerra franquista. S’acosta perillosament, a estones, a l’imaginari edulcorat dels serials televisius d’època, perpetradors d’un descarat revisionisme històric a còpia de melodrama i de recursos fulletonescos. Si el registre naturalista remet a la seva esplèndida Plou a Barcelona, la història de Victòria esdevé, en el fons, més innòcua i tova, de tan políticament correcta. Així i tot, en les darreres escenes aflora amb un punt d’èpica la càrrega ideològica progressista del text, vinculada a la tènue presa de consciència de l’heroïna.