Triomf, glòria i apoteosi del mal gust

A l’apartament dels Trump a Manhattan s’acumulen antiguitats de bronze, portes gravades amb làmines d’or, diamants encastats en baranes, columnes i capitells de marbre, ornaments rivetats amb ivori, picaportes de plata i un mobiliari de fustes nobles i perfumades amb incrustacions. És com si a Lluís XIV li haguessin expropiat Versalles i l’haguessin enviat amb totes les seves coses a un loft de Queens. Inclosa la perruca.

Des dels finestrals que s’eleven per sobre dels gratacels de Nova York, la senyora de la casa confessa que es troba molt bé a la llar muntada per Donald, i que si depengués d’ella mai baixaria al carrer. És una pena que no hagi convençut el seu marit.

La doctrina del gust ha elaborat criteris d’harmonia i equilibri, un sentit de la proporció que no només concerneix la decoració i l’arquitectura. D’una manera que no deixa de ser inquietant, la indagació sobre l’origen dels judicis estètics ha revelat certes correspondències entre la consciència del bé i la certesa del bell, entre el pressentiment del deure moral i la influència educativa de la bellesa. La proposició és amenaçadora, perquè si segons els filòsofs el bé concorda amb el bell, això vol dir que el lleig és una impetuosa manifestació del mal?

Se’ns ha educat en la creença vertebral del bon gust: el comportament agradable pertany a un ordre superior d’intel·ligència; el respecte i la consideració que es deu als altres són formes elevades d’una elegància que contribueix amb els seus gestos a preservar l’ordre del món.

La irrupció de Trump en la vida de les nacions, l’aparició de l’energumen que crida sense pudor, que ofèn i amenaça qui es posa al davant, que es vana amb orgull de la seva vulgaritat, és un esdeveniment que altera els nostres costums, destrueix els nostres millors hàbits i desmenteix amb força les nostres il·lusions. La seva victòria va més enllà de la política.

La grolleria intel·lectual de Trump, la negació estrafolària de les nostres convencions culturals, la mofa que dedica als nostres valors, exerceix un poder de seducció que ni havíem imaginat. La victòria de Trump anima els seus seguidors en qualsevol lloc del món a acabar amb la inhibició que els fa infeliços. El triomf de Trump allibera les forces reprimides, aquells anhels llargament condemnats, aquests desitjos perennement insatisfets.

Trump, amb la seva fortuna, el seu serrell i el seu inconcebible atreviment, lliure de l’opinió coercitiva de les elits socials, és un model exemplar per a l’immens sector social dels maltractats. La població castigada i despitada ja veu en Trump una cosa que amb prou feines hem sabut témer: la descomunal força redemptora del ressentiment, l’energia creativa del rancor i la promesa que la set de venjança reserva als qui han estat menyspreats.

Aquest pas de més en les transformacions socials ha estat inesperada: en lloc d’encoratjar l’afany de justícia, la humiliació de la població ha generat un odi immens i irreparable.

Als nord-americans els correspon arreglar les deficiències d’un sistema electoral que permet governar al candidat menys votat, però no ho tindran fàcil en una societat que tan massivament ha votat contra la Seguretat Social. Aquest pertorbador enlletgiment moral expressa fidelment l’avorrició que senten per si mateixos els votants de Donald Trump. La més depurada expressió del mal gust, el signe d’un trastorn col·lectiu, el símptoma d’un fracàs lamentable.