Juanjo Navarro Arisa, periodista d’immens talent i registre amplíssim

Ningú que la veiés podrà oblidar mai la imatge de Juanjo Navarro Arisa (J.J.N.A., com sempre quan signava amb inicials) arribant en els dies d'estiu a la redacció d'EL PAÍS de Barcelona a la Zona Franca abillat amb pantalons curts de gurja i asseient-se davant l'ordinador obrint prèviament el seu paquetet de croquetes de la xarcuteria de la plaça Molina. Aquí era feliç, davant el teclat, amb les seves croquetes i amb la curiosa indumentària que li remetia al món militar del qual era un expert molt seriós (àvid lector de Jane’s International Defence Review i de les publicacions del IISS), com en altres camps, especialment, també, el de la política internacional i el de l'art. Perquè Juanjo, que va morir el dijous en un hospital de Terrassa als 61 anys, malgrat que pogués semblar un personatge una miqueta excèntric (i ho era) va ser simplement, en les seves bones hores, un dels periodistes més complets, preparats i brillants que ha donat aquest país. Un home d'una cultura d'una vastedad aclaparadora, capaç de defensar-se en una multitud d'idiomes, dotat d'una prosa excel·lent i amb un superb instint periodístic. Avui seria difícil trobar algú amb els seus molts talents.

Recordo el dia de 1985 que va haver d'entrevistar Klaus Kinski, que es posava veritablement maleducat amb els periodistes, al set de rodatge de El cavaller del drac, el film que feia amb Fernando Colomo (el director després li dedicaria a Kinski un cèlebre obituari que concloïa qualificant-ho literalment de fill de puta). Kinski va obligar a Juanjo –el perfil del qual no era precisament esportiu- a seguir-li camp a través al trot, i després d'haver exigit a un periodista que parlés alemany (Juanjo el parlava a la perfecció) es va passar a l'anglès per molestar-lo, vanament (Juanjo també el parlava perfecte) i després al francès (el mateix). Juanjo va tornar d'allí com si tornés dels camps de Flandes, orgullós d'haver vençut la batalla i va escriure, xuclant-se els dits, una entrevista d'antologia.

Aquest era Juanjo en els seus millors moments. Els dolents eren els del seu relaxament i la seva gansoneria, per a mi (que vaig treballar molt amb ell i que vaig aprendre molt al seu costat), que alimentada per un avorriment existencial (li era difícil trobar gent a la seva alçada intel·lectual) i el seu mal de vivre, que tenia molt a veure amb el fet de sentir-se tancat en un cos que no era dels que apareixen en Soldier of Fortune.

En una ocasió, després de protagonitzar una de les seves sonades desaparicions de la redacció, que aquesta vegada havia durat tres dies!, va sostenir que s'havia quedat desmaiat al seu pis. Podia ser irresponsable com un nen petit i egotista fins a la crueltat. Mai ningú el va poder passar per l'adreçador en aquest aspecte, i mira que es va intentar. Tenia un costat infantil quan inventava excuses o t'oferia pastilles de xocolata per compensar-te una feina. Això el feia entranyable, encara que no tant pels que van haver de sofrir la seva malvolença, ja que era capaç de ser malparlat i viperí, sobretot si s'havia sentit vexat, i tenia un punt d'ebullició molt ràpid quan creia que se l'humiliava. Durant un temps vam ser molt amics: parlàvem d'avions de caça o de pel·lícules bèl·liques. Una vegada fins i tot em va convidar a sopar mà a mà a casa seva (un privilegi poc habitual) i em va servir, d'acord amb els meus parcs gustos, un bistec amb patates fregides, un crim segons els seus refinats criteris gastronòmics, i una bella demostració d'afecte. M'ho vaig menjar sota un Tàpies dedicat que tenia al menjador. Tàpies i Dalí van ser dos noms fonamentals en la seva relació amb l'art. Al primer el tractava amb devota familiaritat i sobre el segon va escriure un llibre col·lectiu, L'últim Dalí  (1985), que va deslligar una tempesta perfecta d'egos a la redacció d'EL PAÍS precisament durant la llarga agonia del pintor.

Juanjo Navarro Arisa va estudiar a l'Escola Suïssa de Barcelona, on va aprendre aquest alemany que tanta enveja ens feia a tots menys a Francesc Arroyo, i es va llicenciar en Periodismo a la Universidad Autónoma. Va començar a treballar a Catalunya Express i després ho va fer a El Correo Catalán, a la secció de Cultura d'EL PAÍS, a El Mundo (on va ser sotsdirector de l'edició catalana) i a l'Avui, on escrivia la secció Plaers de dt. vida, per la qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona el 2004. Gran especialista també en arquitectura, va escriure el 2002 Gaudí , l'arquitecte de Déu.

Com tots els caràcters complexos, J.J.N.A. deixa després de si un seguit de records agredolços i de tendres enigmes. Segurament a ell, amant de les històries d'intriga, les aventures i la Guerra Freda, li agradaria que se'l recordés recolzat al Pont dels Espies de Berlín, com una vegada el va retratar Joan Sánchez, oferint el perfil d'un personatge de John Le Carré o Graham Greene. Sovint va ser un plaer treballar amb ell i sempre el vam voler com a amic.