L’esquerra i el progrés

Javier Fernández deia en el seu discurs al comitè federal del seu partit: “L'existència del PSOE no es justifica com un simple instrument per impedir que governi la dreta”. Té raó, encara que la frase denota que segueix incomodant-li la decisió de regalar a Rajoy la investidura. En qualsevol cas, encara es justifica menys l'existència del PSOE si és per garantir que la dreta governi eternament. I és el que passarà si és incapaç d'obrir-se a l’esquerra. Thomas Piketty, davant el panorama desolador que ofereix el socialisme europeu, escrivia a Le Monde: “És necessari basar-se en els elements populistes més interdependents per construir respostes precises si no es vol acabar en el replegament nacionalista i la xenofòbia”. I posava com a exemple d'aliats potencials Podem, Syriza, Sanders i Melenchon.

La crisi de la socialdemocràcia europea, però, té una envergadura tan gran que no es resol amb moviments tàctics i aliances estratègiques o amb petits canvis a la façana. Els partits socialistes, si no volen donar per acabat el seu cicle (si ells desapareixen, l'esquerra seguirà), necessiten una revisió ideològica, que passa per repensar la idea de progrés. Amb el progrés van créixer i només associats al progrés renaixeran. Si la modernitat estava dominada per la confiança en la raó i la tècnica i la visió de la història com un procés de superació, en aquests temps postmoderns, amb les acceleracions d'una globalització descontrolada, hem vist com s'esfumaven les certeses adquirides i el futur es desdibuixava, passant de la utopia a la distopia, fermentant la nostàlgia. La revolució neoliberal ha estat tan devastadora que ha provocat el desemparament i el desconcert fins a deixar la ciutadania sense expectatives. I en aquesta regressió, que Trump simbolitza avui, la socialdemocràcia, que, encegada per la seva posició acomodatícia de les últimes dècades no ha anticipat la frenada, ha quedat obsoleta.

I, no obstant això, s'obre una finestra d'oportunitat per repensar el progrés. Com a concepte polític, ha desaparegut de l'horitzó per diverses raons. Jean Pisani-Ferry n’assenyala unes quant: un prolongat estancament després de la brutal sacsejada de la crisi, que ha minat la confiança de la gent; els riscos de la revolució digital, que creen inseguretat en les classes mitjanes, sobre les quals es basava la cohesió social de les societats de postguerra; l'esbiaixada distribució de les rendes, que reforça la idea que les polítiques institucionals beneficien els que tenen més, i la distribució espacial dels ciutadans, amb unes perifèries urbanes que produeixen àrees especialment deprimides en les quals el malestar es retroalimenta. Hi podríem afegir la fractura generacional, la sensació de les noves generacions que estan destinades a viure en pitjors condicions que els seus pares. La societat espanyola aporta múltiples indicis d'aquesta desconfiança en el que pot passar. No només té una de les taxes de natalitat més baixes del món, sinó que és rècord mundial en l'edat mitjana en què les dones tenen el primer fill: 31 anys.

La fe en el progrés va alimentar el contracte social que va fer possible l'Estat del benestar de postguerra. Als anys setanta, amb la crisi del petroli, va caure a Europa un primer teló sobre el futur. L'eufòria conservadora dels anys noranta va acabar bruscament amb la crisi del 2008. Estem en el moment de la contracció: el replegament cap als espais propis i les receptes que col·loquen els de casa primer, cosa que en un món irremeiablement interconnectat només pot ser font de conflictivitat, ressentiment i rebuig.

Per això el futur de l'esquerra comença per tornar a donar sentit al progrés. I per a això cal connectar amb la gent jove, que el PSOE va abandonar fa temps, i deixar de banda la reducció economicista del progrés a creixement. L'aposta per la innovació científica i tecnològica no pot separar-se del canvi social, de la idea d'emancipació, dels equilibris sistèmics i del benestar com a objectiu de l'acció política. El paper del treball està canviant i la revolució digital i la biotecnològica ens obliguen a tornar-nos a preguntar què ens fa humans. L'alternativa: campi qui pugui, no hi ha límits, condueix directament a l'autoritarisme, que a Europa està en fase d'intens cultiu, la malenconia i la por.