L’autogestió MILF

Qualsevol cosa més gran de 40 anys ja no és un experiment, una incertesa, una marginalitat, un espectre friqui. És quelcom rotund, confirmat i sexi, i amb un atractiu particular, que ja no respon a la joventut. Una MILF (Mom I’d Like to Fuck), de fet, voreja els 40 anys. Quin és l’aspecte MILF de l’Ateneu? Què dibuixa la seva existència?

Segurament, una època. L’Estat, tal com el coneixíem, ha deixat d’existir. Com totes les màquines que van a tota velocitat i, de sobte, s’aturen o minoren la força, encara posseeix una inèrcia descomunal, que impedeix veure’n la velocitat real. En tot cas, el pack benestar ja no és la seva funció. L’ha abandonat, tot i que encara no és enterament conscient del seu abandonament. Un símptoma és, potser, l’absència de discurs de la socialdemocràcia europea sobre la qüestió, que des de la crisi no l’emet, o l’emet poc o per barris. Una de les socialdemocràcies que ha tingut dallonses per verbalitzar l’època i la fi de l’Estat del benestar ha estat l’holandesa. Ha dibuixat, de fet, la casella següent, en la qual encara no estem, que anomena Estat cooperatiu. El nom és xulo, i la seva música també. Però la lletra és més ambigua. Sota aquest nom hi ha la reflexió següent: l’Estat ja no pot pagar el benestar —és a dir, la sanitat, l’educació, l’assistència, la cultura; és a dir el 80% del seu pressupost en els glory days—, i convida la societat a organitzar-se per trobar solucions col·lectives a aquests serveis, que abans pagàvem via IRPF. És una invitació a una cosa nebulosa, que va des de la cooperació, l’ajut mutu i la cultura de la cooperativa, fins a tot el contrari, com per exemple la mútua sanitària.

L’Estat cooperatiu, en fi, no sabem si existeix o si existirà, però sota aquest nom artístic s’amaga una època i una oportunitat. Una oportunitat de negoci per a l’empresa. Però també, una oportunitat per a la col·laboració i l’associació ciutadana. És molt possible que, d’una manera o una altra, aquesta fricció entre les dues oportunitats s’estigui donant a totes les ciutats i tots els Estats d’Europa, aquest matí a primera hora.

I això és el que està passant en l’àmbit de la cultura de barri a Barcelona. El canvi d’època ha possibilitat que coexisteixin dos models. D’una banda, els centres públics, sovint externalitzats a empreses via concursos públics. I una altra mena de centres, en ocasions públics, en ocasions agrupacions de ciutadans que reben alguna mena de subvenció o pressupost públic, o en ocasions, també, agrupacions de ciutadans que no volen ni pretenen cap tipus d’ajut o presència institucional. ¿Podem anomenar tota aquesta gran i segona gamma de centres, centres autogestionats? Podem. Responen a una lògica. Tota aquesta mena de centres —que van des del veterà Ateneu fins a Can Batlló (un centre descomunal, encara per dibuixar-se en les seves possibilitats, que no rep subvenció), o Can Masdeu (que també rebutja el diner públic), passant per l’Harmonia (que es va enfrontar amb la CDC de Sant Andreu en la seva aposta per l’autogestió, però l’alcalde Trias, més content que un gínjol, la va respectar, en tant que, presumiblement, li suposava un estalvi més, i un mal de cap menys)— responen a un model de gestió comunitària, però no pas a un sol model de funcionament; no és un model tancat, és una filosofia, uns valors. Com ara el cooperativisme, que integra no models d’empreses extraordinàriament diferents, sinó absolutament contradictoris.

Tots aquests centres, vinculats als valors, amplis, variables, diferents, de l’autogestió, s’estan organitzant en la incipient Xarxa d’Espais Comunitaris. Una associació de centres autogestionats, alguns oberts a la participació econòmica pública; d’altres, no. Alguns gestionats sota associacions sense ànim de lucre; d’altres, no. Alguns, centres ocupats per ciutadans; d’altres, no. Respecte d’aquesta xarxa, no es tracta, segons sembla, de convertir-se en un actor polític que, per exemple, tracti amb les institucions. Sinó de transmetre coneixements. L’autogestió, de fet, és una dinàmica, un coneixement.

El pas cap enrere de l’Estat està possibilitant que la societat doni un pas endavant —sí, també l’empresa, esnif—. I amb aquest nou pas endavant sembla que s’està creant una nova autogestió cultural que, a diferència de les agrupacions culturals autogestionades del segle XIX o XX, fa més èmfasi en el seu funcionament que en la seva ideologia. Podem parlar, potser, d’una nova cultura llibertària, relaxada. I esclar, d’un Estat cooperatiu. És a dir, d’un Estat en retirada del que va assumir com a deure.

Guillem Martínez és periodista. Autor, entre d’altres, del llibre Barcelona rebelde i coordinador del volum CT o la Cultura de la Transición.