David Bowie, el mite que també va saber morir

Amb els anys que hauria fet diumenge passat, seixanta-nou, no hi havia ningú a la sala. Amb deu menys, tampoc, només un heroi va al nostre país a un concert de pop-rock amb gairebé sis dècades a les articulacions. De més de cinquanta sí que se’n veien, que, o bé lluïen l’expressió de turistes fora de temporada o d’exmilitants de la nit que desitjaven restablir ponts amb un passat més o menys llunyà. Els altres, la immensa majoria, estaven entre els trenta llargs i els quaranta no gaire, nens o nadons quan Bowie ja era una estrella. Els menors de 30 eren una anècdota i els menors de 20 una irrealitat. Sí, fa un any que David Bowie ha mort, però en realitat només ha mort per a aquells que ja senten la punció, lleu o aguda, de fer-se grans. Els altres, els joves, estan per altres coses. Com toca.

Dimarts. Només tenen de bo que el dilluns ja ha mort. L'any passat el concert de tribut a Bowie va caure en dissabte i la resposta emocional fruit de la consternació per una defunció insospitada i recent va omplir Razzmatazz. Aquesta vegada no es va aconseguir, encara que per ser dimarts l'entrada va ser d'allò més meritòria. Tant o més que la capacitat de mobilització dels músics, disposats a il·lusionar-se sempre que hi hagi algú davant per escoltar-los. I si, a més, hi ha una causa benèfica que no és el capritx que desgrava d'algun pijo, en aquest cas, el suport a les famílies amb nens malalts de càncer, encara millor. Problema, que hi ha tanta bona voluntat que la llista d'artistes va ser més llarga que un any sense Bowie, més de vint-i-tres grups o solistes que van posar a prova l'eficàcia de l'equip d'escenari de Razzmatazz, que va haver de fer canvis de backline a la velocitat del Major Tom. Això durant més de quatre hores.

I en una nit desangelada de dimarts, diverses generacions van tornar a manifestar que s'estan quedant òrfenes. I com els mateixos anys, la cosa només pot empitjorar, perquè el rock ja és un avi i les seves estrelles es tenyeixen els cabells fa molts anys. I és un avi malgrat descàrregues furibundes com la de Seward, gairebé l'únic grup participant en la vetllada que va escollir una cançó recent, Sue, de l'últim disc del Duc, a la qual a més va aplicar un categòric tractament de xoc lliure molt propi del pols sismogràfic de la banda. Ells, els Seward, i la meticulositat amb la qual Minova van refer el Let’s dance, una altra peça que va escapar-se del cançoner dels anys setanta, majoritari en el repertori, van ser dos dels moments destacables d'una nit en si mateixa destacable.

Si s'ha de parlar d'instants impactants, però, cal evocar l'exposició de la portaveu de l’AFANOC, l'associació de suport a famílies de nens malalts de càncer destinatària de la recaptació. En qualsevol concert benèfic se sap que els parlaments solidaris suposen un abrupte canvi de registre que fa desconnectar l'audiència, que respon amb un somriure rutinari i la mirada a Conca. Aquesta vegada, sigui per la por que transmet la malaltia en si mateixa, sigui perquè no es pot imaginar res més injust que criatures amb càncer o perquè el càncer va ser qui es va endur un Bowie que va demostrar la possibilitat de perdre amb dignitat contra la malaltia, el públic va escoltar el parlament gairebé penedit, com si només el seu silenci pogués curar. A Bowie li hauria agradat.