Un mort i una crònica

“Treballes?”. Quan rebo el missatge, agafo aire: és diumenge 1 de gener a les deu de la nit, el meu últim dia de vacances. Amb resignació, tanco l’Ipad on veia la sèrie The Oa. Al principi, la informació és difusa: un tiroteig amb un o més morts a l’entrada de l’avinguda Meridiana de Barcelona. El retorn a la feina és atropellat, anticipat i amb deutes, entre ells aquesta crònica.

Hi ha qui parla d’una baralla en un bar que acaba a trets. Però la propietària de seguida ho nega. En poc més d’una hora, el més bàsic queda clar: un home de 32 anys ha estat assassinat, un altre d’uns 30 està ferit crític, i una jove de 22 ha rebut el rebot d’una bala a la cama. Els han disparat quan anaven amb cotxe. Són tots dominicans.

L’endemà és un dia de carrer. De l’avinguda Meridiana, on dos joves em menteixen quan diuen que no coneixen les víctimes. Els altres són veïns que només van sentir crits o van veure una jove sagnant. Alguns expliquen com a propi el que s’ha dit a la televisió. Uns altres t’animen que ho llegeixis en algun mitjà de la competència, “que ja ho explica tot”.

D’allà, a l’Institut de Medicina Legal, on després de diversos intents, ningú et rep. Es prova sort esperant a la porta, per si algú dels qui surt és el metge forense. No tindrem pas aquesta sort. Als jutjats hi ha una fortuna similar. La jutgessa que estava de guàrdia el diumenge acaba d’anar-se’n. Bingo. Per no esmentar el del secret de sumari. A l’hospital tampoc hi ha res: ni a urgències, ni al bar, ni a planta, ni a cap lloc hi ha rastre de família, amics o coneguts de les víctimes.

Torno a la redacció amb la llibreta plena de “no tinc ni idea”; “només passem per aquí”, “no et puc dir res”, “estic de vacances”… Però el diari viu aliè al meu fracàs. Tot són felicitacions d’any nou, petons, abraçades i alguna notícia del meu interès. En la meva absència, des de Madrid han publicat un tema en el qual jo treballava. Bé. Tampoc es va tenir en compte un altre tema que havia d’haver sortit. Bé també.

El dimarts ho veig claríssim. Després de dos esmorzars, 12 converses telefòniques, i una suggeridora trucada del meu cap, “quan puguis parlem dels temes de la setmana”, la cosa que necessito és córrer. Em calço les vambes i baixo fins a la platja, on em creuo amb diversos grups que roden més ràpid i millor. Penso en Murakami, no que no li hagin donat el Nobel, sinó per què correm.

Torno disposada a rastrejar tots els dominicans de Barcelona, d’Espanya i, perquè no, de part de l’estranger. Salto de la mort d’El Turco, assassinat en una discoteca llatina el 22 d’abril a Barcelona, al cas –al novembre– d’un altre dominicà, trobat mort amb diversos trets de bala dins d’un cotxe a l’Hospitalet. Els Mossos sospiten que el cas de la Meridiana és una venjança.

Segueixo donant-li voltes. Penso en el vídeo amb els dos homes desplomats dins del cotxe, que algú va penjar just després del crim. Decidim no publicar-lo. Trobo un altre vídeo en el qual surten les tres dones just després del tiroteig. Criden, ploren, truquen per telèfon… Tampoc el difonem.

“Se’t veu molt tranquil·la, ja has de tenir escrita la crònica”, m’interromp amb sornegueria un company. El miro per sobre de l’ordinador i li somric pensant en aquella ja mítica frase de la Pantoja (“dientes, dientes”). Ja és dimecres. No avanço en el cas de la Meridiana. No avanço en la crònica. No avanço corrent. Agafo les coses i me’n vaig. Cap a l’ascensor, em trobo el meu mentor: “Què? Ja tens la crònica?”, em pregunta somrient. Clavo la mirada a terra i deixo que les portes es tanquin.

El dijous és el dia. “Tens una obertura esperant-te”, em recorda el meu cap. I no és ni el crim de la Meridiana, ni és la crònica, ni és el tercer tema que creia que tenia lligat fins que vaig descobrir amb enrogiment que ja l’havia publicat un altre mitjà. Corro de nou. Aquesta vegada penso en els successos.

Quin és el periodisme de successos? Una amiga molt avesada a barrejar gent heterogènia sempre fa servir la mateixa fórmula per presentar-me, al seu entendre molt reeixida: “És periodista, escriu dels assassinats i desgràcies que passen. Pregunta-li el que vulguis, ho sap tot”. Jo preferia qualsevol altra presentació. Fins i tot que no em presentés.

El periodisme de successos versa en realitat sobre el que mou l’ésser humà: l’amor, els diners, el poder… Darrere el que es titula “Tiroteig a la Meridiana”, “Macroperativa antidroga a la Mina” o “Batuda contra la prostitució a la Rambla” hi ha persones, amb una història passada que explica una realitat present. Un terreny inequívocament relliscós, on és possible una informació seriosa i rigorosa. Interessa el periodisme de successos? Si s’ha de jutjar per les audiències (que no ho són tot), sí.

I segueixo corrent, ja cap a la redacció, amb les energies renovades i les preocupacions intactes. I la crònica? I l’obertura? I Delmy? Qui és en realitat Delmy? Per què ningú vol parlar-me d’ell?