Estimem-nos molt

Per motius professionals he assistit a diversos actes públics en les últimes setmanes. En tots, sense excepció, la paraula empoderament ha estat esmentada en alguna ponència. L'ha seguit, amb freqüència, encara que no tan massivament, alguna al·lusió a la política de cures. No tinc res a objectar sobre l'aparició de nous conceptes; tan sols vull posar en qüestió la fortuna de la seva utilització respecte al seu significat original.

Les anomenades noves polítiques han popularitzat conceptes poc coneguts que expliquen la seva essència i inspiren el seu desenvolupament. L'ús massiu dels nous termes ha permès la seva incorporació en la pràctica diària, però, al mateix temps, l'accés a la fama pot restar-los potència transformadora. Vegem què passa amb els dos exemples que encapçalen aquest article.

“Ella està empoderada” o fins i tot “està massa empoderada” sentim amb freqüència quan es parla d'una persona que ha actuat amb força i determinació, o, en sentit negatiu, amb certa tirania i autosuficiència. En realitat, aquesta accepció propera a l'autoestima, l'assertivitat o la seguretat en si mateixa, poc té a veure amb el concepte d'empoderament en clau política. L'ús massiu ha conduït empoderament a una espècie de significat psicològic individual segons el qual, una persona està empoderada quan té una forta creença que triomfarà i una confiança il·limitada en les seves possibilitats, actitud que exhibeix públicament i notòriament.

D'entrada, l'empoderament no pot aparèixer mai “en excés”, ja que es tracta d'un procés segons el qual les persones adquireixen més control sobre les seves pròpies vides, d'acord amb les condicions socioestructurals en què es desenvolupen. L'empoderament donaria com a resultat un estat òptim amb relació a les circumstàncies vitals. No es pot estar “massa empoderat” igual que no es pot tenir “massa salut”. En el cas esmentat, qui parla està referint-se a una actitud arrogant o superba, que no té res a veure amb l'empoderament.

En realitat, l'empoderament sorgeix de moviments pro-drets nord-americans i de les pràctiques comunitàries del pedagog brasiler Paulo Freire. La idea és que els grups marginats per la societat han d'adquirir el poder al qual tenen dret per canviar les seves condicions vitals. L'empoderament consisteix, en l'origen, a adquirir drets. Parteix, per tant, d'un procés social, un empoderament col·lectiu que permeti a totes les persones sentir-se iguals en un món profundament injust i desigual. Conduir aquest terme a una accepció individualista i psicològica de caràcter d’autoajuda li resta potència i capacitat de canvi social.

D’altra banda, la política de les cures (de l'anglès care policies) no al·ludeix a un aspecte sentimental i afectiu entre les persones, sinó que es basa en una teoria ètica i econòmica, formulada, entre d’altres, per Carol Gilligan i els estudis d'economia feminista. Persones de diferent signe polític han situat aquest concepte en el terreny de la relació afectiva. Vostès recordaran frases com: “Intentarem primer l'amor i les cures i, si no funcionen, caldrà prendre altres decisions” o “cuidem-nos molt els uns a uns altres” o una de les més repetides per intentar solucionar conflictes interns en diferents partits “estimem-nos molt”, sempre lligades explícitament al concepte de cures, i fins i tot, recentment, a la pràctica d'aquest comportament per les nostres mares.

Quan Carol Gilligan va exposar la seva teoria sobre l’“ètica de la cura” tractava de mostrar la necessitat de col·locar en el centre de les polítiques els éssers humans i no els beneficis econòmics o els drets abstractes i presumptament justos que preconitza la “ètica de la justícia”. Aquesta última, dominant a Occident des de la Il·lustració, serviria per resoldre els conflictes mitjançant consens i de forma universal, però, una vegada més, es referia només al masculí i deixava a tothom fora de la responsabilitat sobre els altres, el treball de cures realitzat històricament per les dones sense remuneració ni cap reconeixement.

L’ètica de les cures té en compte les particularitats de cada persona i es basa en la responsabilitat envers els altres, convertint les persones en protagonistes i en el centre de totes les actuacions. Si, a més, ens estimem, serà fantàstic, però, per si de cas, construïm una societat en què el centre polític i econòmic siguin les persones i les seves necessitats al llarg de la vida, més enllà de la nostra capacitat afectiva individual.

Sara Berbel Sánchez és doctora en Psicologia Social.