La Patria de Luis Romero

Ella és la que ens va canviar la vida. La va comprar estant a Buenos Aires perquè fins llavors no en tenia, era un luxe”, diu Javier Romero assenyalant una Patria, la màquina d’escriure en què el seu pare, Luis Romero, va fer tota la seva novel·lística, això vol dir, entre d’altres, la rutilant La noria —amb la qual es donà a conèixer guanyant el premi Nadal de 1951— i la realista-social Los otros, la seva ficció més traduïda. Totes dues han estat reeditades ara (Comanegra i Calambur, respectivament) i s’han convertit en un particular homenatge en el centenari del naixement d’un personatge tan insòlit en la seva trajectòria professional com vital, i dels primers a fer de Barcelona personatge literari.

Tota negra, amb la base de fusta que encaixa amb la carcassa del mateix material que permetia dur-la com una maleta, la Patria presideix encara el despatx de Luis Romero (1916-2009) al pis que tenia a l’Eixample, on ara el seu fill intenta posar ordre. No ho sembla, però ha fet feina: entre programes d’exposicions (“en feia ressenyes per als diaris”), retalls de premsa, carpetes amb els seus originals de llibres i articles i el paquet de tabac Ideales, s’entreveu la fusta un xic clara de la taula: “El meu fill no havia sabut mai de quin color era; ells llibres vessaven de les lleixes i anaven inundant-ho tot; més que caòtic, tenia un ordre propi, perquè quan l’assistenta tocava alguna cosa per treure’n la pols, ho detectava de seguida”, diu Romero del seu pare, segon d’una família de quatre germans instal·lats al principal del carrer de la Ribera, 1, on abans ningú havia donat mostres de ser un lletraferit, tot i que el pare del futur novel·lista escrivia molt bé, com mostren algunes cartes que conserva avui el net.

Rebutjà la Creu de Ferro a la División Azul. “Si hagués cregut que era un honor, l’hauria acceptat”, diu el fill

Romero tenia 35 anys quan va esclatar amb La noria, però amb 15 ja havia embrutat prou folis, en general poesia, una part de la qual ell autopublicaria el 1950, Cuerda tensa, reeditat no fa gaire per la Universitat de Nebraska, on hi ha bona part dels seus originals per l’interès d’un investigador. “Coses que passen, està més ben valorat a fora que a casa”, diu amb certa resignació el fill, que creu que “si no hagués estat per la Guerra Civil hauria intentat publicar abans”.

Molt del que va escriure fins als 20 anys és encara en una carpeta sota una etiqueta de lletra pulcra i cartesiana (“per ser perit mercantil, que estudià al col·legi religiós Condal, calia tenir-la bona i clara”), que diu: “Todo esto es muy malo”. Una declaració de caràcter i, sobretot, d’autoexigència. “Ho era intel·lectualment i èticament, i això es va veure quan la guerra”. El pare de Luis Romero “era gent d’ordre; venien de Madrid i el nacionalisme no els anava gaire; tampoc és que fossin de la CEDA ni de Falange, però eren conservadors”. En aquest ambient i en la duresa d’haver de posar-se a treballar als 16 anys en una companyia d’assegurances —igual que el germà gran i el que el seguia— quan el pare es quedà sense feina, va créixer Romero. Havia madurat, per força, molt de pressa.

Així l’enxampà la Guerra Civil, davant la qual un episodi el va fer decantar. “Va veure cremar Santa Maria del Mar, i això el va afectar molt, tal com recull al seu reportatge Tres días de julio”. Va decidir passar-se als rebels. La fugida no va anar gens bé: “Eren un grup d’un centenar de persones i van ser interceptats quan volien creuar la frontera; en el tiroteig van morir gairebé tots excepte una desena i escaig. Essent a terra, el pare sentia la discussió de si els pelaven allà mateix o no”. Va resultar que no, i així va anar a parar a la presó del Castell de Montjuïc, i després al camp de concentració l’Hospitalet de Mar (avui de l’Infant). En sortiria obligat per anar a la Batalla de l’Ebre, on es va canviar de bàndol. El van rebre amb malfiança, que en part va desfer l’aval d’un tiet general feixista. No va arribar a entrar mai en combat.

Romero, però, faria un salt més espectacular encara: s’apuntà a la División Azul. “No recordo que en parlés gaire... No, no l’hi va obligar ningú, ho va fer voluntàriament. Per què? Per exigència ètica, paraula que ell no pronunciava mai i que substituïa per consciència: era com un deute que creia que tenia. Sempre deia: ‘No tinc res de què enorgullir-me, però tampoc de què penedir-me; i si de cas cal fer-ho, hauríem de penedir-nos junts i molts’”.

Segons el seu fill, Romero deuria protagonitzar accions militars destacades al front rus, perquè “el pare va ser proposat per a la Creu de Ferro, però no la va voler i la va canviar per un permís; si hagués estat convençut que era un honor, l’hauria acceptat; penso que allà va començar a crear certs anticossos amb relació al feixisme”. En qualsevol cas, va rebre algunes condecoracions. “Al tornar les va agafar, les va posar en un sobre, el va tancar, el ficà en un calaix i no en va tornar a parlar més”. Alguna cosa deuria passar, veure o sentir. Però si va ser així no ho va deixar veure. Ni tan sols en els relats llargs d’un dels llibres menys coneguts de Romero, Tudá (Allá), publicat per Ediciones Acervo (1957) i ambientats tots en aquell episodi de la División Azul... Una reacció força semblant a la que experimentà Dionisio Ridruejo, també divisionario, l’obra memorialística i de reflexió política del qual encara és a les prestatgeries de l’escriptor barceloní. “Potser, però el pare no va ser mai falangista de carnet; li feien basarda, de qualsevol mena; era molt independent; la prova és que no va fer mai ús de camarilles, ni d’hermandades ni de res per tirar endavant, com sí que van fer altres escriptors coetanis com Tomàs Salvador, per no anar massa lluny”.

Això sembla. Llicenciat el 1942, Romero torna a Barcelona i a les assegurances, demanant la llavors incomodíssima tasca d’inspector, que el duia a viatjar per tot Espanya. El panorama posava la pell de gallina. “Va contactar amb totes les classes desfavorides i va veure la injustícia social; crec que tenia la consciència que li indicava que tot allò no era el correcte, i potser allò explica la frase que sovint deia a casa: ‘El vot de pobresa m’eximeix del vot d’obediència’”. D’aquells viatges, però, en va treure, creu el seu fill, un gran profit. “El pare era un gran conversador, però sobretot tenia una gran capacitat per escoltar a la gent i molt bé; crec que tots aquells personatges que va conèixer li van proporcionar l’humus per poder escriure La noria o Los otros”.

Però això esclataria a l’Argentina, on va decidir anar-se’n el 1950, en un enèsim salt en la vida de Romero. “La primera raó de la marxa és la misèria intel·lectual; li havia sentit dir molt sovint, quan es refeia a aquells temps: ‘Vull llegir el que jo decideixi, no el que em deixin llegir’; volia sentir-se lliure i sense barreres; després hi havia el tema econòmic, és clar: aquí no guanyava ni per tenir una màquina d’escriure; i finalment hi havia la meva mare, que per educació en escola francesa dominava la llengua i també l’anglès, que va acabar trobant feina allà en una agència de publicitat”.

Mentre també venia assegurances, a Buenos Aires la parella es va convertir en uns assalariats més que dignes. I això va permetre la famosa Patria, on Romero va començar a teclejar la història que s’imaginava del passat de la noia que protagonitzava la cançó d’Edith Piaf Je m’en fus pas mal (“Je travaille comme un chien toute la semaine / Je vous jure que le patron, il est content / Mes amies se sont mises en colère: ‘C’est pas bien malin, ce que tu fais là... / Faut ce qu’y faut, mais toi, tu exagères, / Tu verras que un jour, tu le regretteras...’”). “Qui deuria conèixer aquesta noia, i crear-li uns personatges per davant i per darrere de la seva vida va anar engrescant el pare, i així, el que havia de ser una història que passava en 24 hores amb 24 persones es va convertir en una novel·la amb 37 personatges com podien haver estat més o menys”, diu Javier. El resultat va ser La noria, guanyadora del llavors premi literari més prestigiós d’Espanya, el Nadal, salpebrat amb 35.000 pessetes.

La noria (ara reeditada per Comanegra amb Gira Barcelona, 12 relats de 12 autors actuals com a homenatge) era molt potent com a artefacte literari: 24 hores en una Barcelona força grisa i un seguit de personatges que, en capítols molt curts, es van encreuant i donant el testimoni, cosa que explica que tingués cert ressò (se’n van fer vuit edicions entre 1952 i 1978). “Encaixava amb un tipus de novel·la urbana de certa denúncia social i protagonistes múltiples i amb estructures que entroncaven amb obres com Berlin Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, o Manhattan Transfer, de John Dos Passos”, fixa el professor de Literatura Española Domingo Ródenas, alhora editor de la també ara recuperada Los otros, on tots aquests elements són més marcats. Creu Ródenas, però, que La noria també va tenir “un pèl de mala sort, perquè va coincidir gairebé en el temps amb La colmena de Camilo José Cela, que havia sortit poc temps abans; tot i que en el cas de Cela la seva literatura és més reclosa i els personatges tenen una certa patologia, mentre que en Romero és tot el contrari: el component crític i social s’accentua”.

“Sí, es diu de les influències de Manhattan Transfer i de La ronda d’Arthur Schnitzler o de Mrs. Dalloway de Virginia Woolf, però la veritat és que el pare, fora de La colmena, no n’havia llegit cap; sempre deia: ‘És curiós el que saben els crítics de mi, més que jo mateix’”, recorda ara Javier davant d’un despatx ben farcit, només aquí amb “uns 2.500 llibres”, que denoten “un lector compulsiu, que tenia veritable pànic que el pis s’ensorrés pel pes dels llibres i que per això va llogar dos trasters encara avui carregats de volums, amb molts títols d’autors francesos i russos (Stendhal, Soljenitsin, Tolstoi...) en francès: “És influència de la mare: deia que si calia llegir traduccions, sobre tot si eren de russos, es fes del francès, perquè eren les millors en abocar-se directament del rus”).

La noria, en qualsevol cas, va ser una espoleta familiar: va fer decidir el matrimoni a tornar a Barcelona i viure del que escrivien. Ell fent ficció i la dona, Gloria, traduccions. Una mica idealista, per no dir agosarat, en l’Espanya miserèrica i reaccionària que encara ni tenia els Plans d’Estabilització, per exemple. “Ells van voler agafar la seva vida amb les mans i van decidir intentar-ho, tot portant una opció a contracorrent per a l’època: es passaven sis o set mesos a Cadaqués i, quan començava el fred, tornaven cap a Barcelona; jo, al néixer el 1955, els vaig trencar una mica l’esquema, tot i que no em van escolaritzar fins als sis anys; avui els denunciarien...”, fa broma Javier. No en fa, però, en recordar que les coses no anaven gaire sobrades. Té gravat, per exemple, que un dia abans d’anar a Martinet, a la Cerdanya, on també es refugiaven a treballar un temps, anant-hi amb la combinació d’autobusos i trens, “vam parar primer a Barcelona en unes oficines... La mare i jo ens vam quedar al carrer. No entenia què passava. Amb els anys vaig saber que el pare havia anat a demanar un avançament sobre un llibre perquè, si no l’aconseguia, havíem de tornar a casa: no en teníem ni per al transport”.

La sensació d’angoixa i estretor econòmica —que es traduiria en el fet que la mare volia que el fill estudiés una carrera sòlida, com arquitectura, i no biologia, com acabaria fent (avui és professor de la UB de la matèria)— no s’arreglava malgrat el bon ritme novel·lístic del pare i la favorable acollida que rebien de la crítica: Carta de ayer (1953), Las viejas voces (1955) o fins i tot Los otros (1956)... Aquesta darrera (va estar a punt de no sortir mai perquè l’editor José Manuel Lara se’n va desdir i ho acabà fent Josep Vergés a Destino, que mai s’ha reeditat fins ara i que en el seu moment es va traduir fins i tot a l’hongarès, accentuava encara més la crítica social: “Hi apareix un capitalisme sense cor, insolidari, on el personatge central, un obrer, planeja un atracament només per poder comprar un abric a la seva dona perquè no passi més fred; és un món majoritàriament de gent desgraciada, i l’atracador es va literalment dessagnant per la ciutat... Els atacs contra els pilars del règim, contra la religió i l’oligarquia econòmica són evidents”, ressalta Ródenas. Com podia deixar passar això la censura? ¿Tampoc aquí va fer valer Romero el seu passat divisionari o afí al règim? “En absolut; aquell passat se l’havia tret de sobre com les medalles... Crec que va ser amb Carta de ayer que la censura li va dir que era impublicable; va fer dos retocs ridículs i ho va tornar a presentar; ho va agafar un censor diferent i, amb dos retocs tontos més, va passar... Depenia del burro que et tocava i d’una cosa cabdal: el meu pare no opinava mai sobre els fets, retratava una escena i, per ella mateixa, era suficient per servir de denúncia; no calia afegir res més”.

Que Luis Romero tenia una clara consciència social quedava reflectit també en l’àmbit familiar: els diumenges, sovint s’enduia el fill a visitar zones de xaboles o barris desfavorits de Barcelona, especialment al Guinardó. I deixava que la dona de fer feines s’emportés el fill a jugar en un d’aquells barris. “Crec que volia que veiés i aprengués el que ell havia après; sí, eren uns passeigs insòlits d’educació pràctica; en el fons, i per circumstàncies ben diferents, ja des de ben jove va viure la ciutat amb molta intensitat i això es reflecteix en la seva obra”. Així s’explica l’existència als prestatges, en una primera edició a L’Avenç de 1910, de la novel·la La Xava, de Juli Vallmitjana, que reflecteix el submon de la Barcelona gitana dels inicis del XX. En aquesta mateixa línia d’inconformisme emmarca el seu fill que escrivís fins a tres novel·les en català a mitjans dels anys 50: La finestra (1956), El carrer (1959) i Tancat en pany i clau, que va tenir la seva intrahistòria. “Sempre va parlar en castellà a casa, però crec que va escriure en català com a acte de rebel·lia en uns moments de dificultats per a la llengua; les dues primeres novel·les les publicà a Albertí... Per la tercera, amb una altra editorial que no recordo, va tenir una forta topada i va decidir no publicar-la; aquell enuig el va dur a enfadar-se amb la llengua... Només amb els anys, i ja als noranta, la va reescriure i la presentà, amb el títol Castell de cartes, al premi Ramon Llull, que guanyà el 1991”. Creu Javier que són “de les obres més evocatives del pare, aquests tipus de textos li sortien millor en català; són records de paisatges, en el fons: un poble que pot ser Cadaqués, un barri com pot ser el de la Ribera i un castell com pot ser el de Castellbisbal, on havíem passat algun estiu; a més, acostumen a ser en primera persona, perquè li deuria permetre expressar-se més fàcilment en català”.

La situació de Romero patiria un enèsim i definitiu salt a la dècada dels seixanta, quan guanya el Planeta amb El cacique (1963) i, sobretot, amb la crònica novel·lada sobre la Guerra Civil Tres días de julio. “Amb el Planeta van entrar a casa 200.000 pessetes de l’època, però Tres dies de julio ens va treure de la misèria”, recorda Javier, aguantant amb les mans una primera edició dedicada (“A mi hijo Javier que acaba de cumplir 11 años”) d’un llibre que va ser el més venut de 1967. “Per fi ens vam poder comprar un cotxe: era un dos cavalls”. Encara no fa ni dos anys Planeta l’ha reeditat.

Torna a ser Tres días de julio un retrat coral que ofereix el punt de vista dels dos bàndols: vencedors i vençuts, per primera vegada potser, tenien un tracte igualitari; i gairebé, un cop més, no hi havia afegitons ideològics de l’autor. “Es va estar tres anys documentant-se, veient-se amb exiliats fins i tot a Txecoslovàquia, i parlant amb tothom, des de generals fins a dirigents sindicals... El va felicitar des del cunyat de Franco, Serrano Suñer, fins a l’anarquista García Oliver, l’autor d’El eco de los pasos”. Sí, el llibre és a la biblioteca, que en un cert totut revolutum a la part històrica ratifica força l’eclecticisme propi del seu propietari: des de Mis cuadernos de guerra, d’Alfredo Kindelan, a tocar de dues biografies del general Mola, o el temible Historia de la Cruzada Española, de Joaquín Arrarás, fins a un del compromès i combatiu historiador Ángel Viñas: La Alemania nazi y el 18 de julio.

Els diumenges, sovint s’enduia el fill a visitar zones de xaboles o barris desfavorits de Barcelona

El mateix impacte de Tres días de julio (“L’encàrrec era sobre el 18 de juliol a Barcelona i li va passar com a La noria: va acabar essent del 18 al 20 de juliol a tot Espanya”) podria ser la causa del lent silenci que es va anar dipositant sobre la seva figura a partir dels anys vuitanta. Així ho creuen tant l’estudiós Santos Sanz Villanueva, en el didàctic pròleg de Los otros, com Ródenas. Del qualificatiu “novel·lista testimoni”, amb què s’havia autodefinit Romero, el segon vessant va acabar esborrant-ne el primer en els llibres d’Història de la Literatura dels anys cinquanta a Espanya. “L’èxit comprensible d’aquest volum el va anar encaixonant, fenomen que els llibres que va fer sobre Dalí van acabar de reforçar”, creu Ródenas.

“Ell sabia i havia assumit que, com a novel·lista, el seu món estava explicat i havia arribat a la fi, i per això accentuà el vessant de cronista, amb llibres com Por qué y cómo mataron a Calvo Sotelo o les biografies de Dalí”. Era conscient de la seva lenta marginació? “Sí, tot i que li semblava injusta, sobretot quan veia que hi havia qui es mantenia a dalt de tot no per mèrits literaris sinó polítics; però era allò que havia fet vot de pobresa i d’independència...”.

La famosa Patria, negra i sòbria, escolta, impassible, davant la cadira buida i una cortina granatosa i vellutada de fons. Al seu costat, gairebé imperceptible, un gruixudíssim paquet de fitxes lligades amb una goma i una carpeta també farcida a petar amb unes altres fitxes-tipus: “Nombre / Apodo / Puede informar sobre / Estuvo relacionado con / Y hoy con / Recomendado por...”. “Són notes i contactes de tota la gent amb qui va parlar per fer Tres días de julio”, informa amb cert orgull el fill. També hi ha solt, a prop d’una altra carpeta (“La noria de los recuerdos”), un esborrany d’article: a màquina, amb un interlineat espaiós omplert fins dalt d’anotacions a mà i guixots més o menys intensos. “Tenia un mètode molt concret: escrivia a raig, el màxim que li donava el teclejar amb un parell de dits de cada mà, com si tingués por que li fugís la inspiració; després corregia a mà, a ploma, moltíssim, i tornava a picar-ho; i encara després feia, ja més petit, un darrer repàs”.

Un mètode laboriós, però que no el cansava. Només una cosa sí que l’emprenyava: canviar el foli del carro de la màquina... “El molestava tant que es va fer fer uns fulls que, d’amplada, eren normals, però que de llarg ho eren molt més que els altres, una cosa francament de mal manejar, però...”. Una metàfora d’un home diferent.