Anònims

Quina obsessió, amb els noms! Amb els noms propis. Mire una pel·lícula antiga en blanc i negre i veig, als crèdits que retarden l’inici, una tirallonga de noms, un rere l’altre, una relació infinita que em recorda els llistats de caiguts en una guerra. Qui són, els que hi figuren? Morts, segurament. Exindividus. Importa a algú, qui van ser? Què aporten, aquests noms, a qui veu la pel·lícula? La milloren? No, són herba que dificulta el pas, destorb innecessari. La pel·lícula existeix, sens dubte, gràcies a ells, però també el paviment que xafem, la tele on veiem els films, i, en definitiva, tot el que ens envolta i ens fa la vida més agradable existeix gràcies a individus que tenien un nom. I ningú no ens ho refrega per la cara.

Tants carrers amb noms d’individus, tantes avingudes, tants edificis, tantes empreses i tantes marques de productes. El meu cotxe, per exemple, és un cognom. Fins i tot ciutats, tenen nom de persona, posat en homenatge d’algú o posat, directament, per aquest mateix algú. Què es pot esperar de qui, aprofitant el seu poder efímer, posa —imposa— el seu nom a una ciutat? Res a veure amb el carrer del Mig, amb el carrer de la Figuera, amb el carrer Ample, noms que diuen, que expliquen, que recorden. Massa noms propis. Què en trauen, els difunts, de la pervivència del seu nom en una pel·lícula, en un carrer, en una empresa? Què en traiem, els qui encara som vius? Quina dèria, aquesta de signar-ho tot, de voler deixar rastre en tot el que fem. Quina vanitat tan naïf.

Què és, en definitiva, un nom? Una arbitrarietat que diu poc o no res sobre l’individu, producte d’una combinació de casualitats. Ja ho som cada parella, cada família, una carambola de casualitats. Ja ho són els fills i la seua composició genètica. I els llocs on vivim. Què ens diu un nom? Poca cosa. Diuen més, molt més, una mirada, una veu, un gest. Però els gestos, les veus i les mirades s’esfumen ràpid, només en queda l’eco en una fotografia, en un vídeo, en una gravació. Només un eco. El gest original, la veu i la mirada, acaben quan acaba l’individu i ràpidament —molt més ràpid del que volem creure— s’estimben a l’oblit. Hi queden, però, els noms: a les làpides, als llibres, als carrers... A les pel·lícules. Andròmines que, llevat d’escassíssimes excepcions, perden color, nitidesa i sentit amb els lustres successius.

Massa noms. Massa egopresència. La vida sembla una competició de noms propis, a veure quin s’imposa, quin llueix per damunt dels altres. Ja només faltaven internet i les xarxes socials, màquines de l’excés, brolladors d’allò superflu, perquè multiplicaren fins a l’infinit els noms que ens entren al cap. L’excés de noms, com qualsevol excés, banalitza, i ara els noms, tots els noms, resulten més insignificants i més prescindibles que mai. Voldria signar aquest escrit amb un eixut Anònim, i no amb el nom que arrossegue des del dia que vaig nàixer. Això seria absurd, però: d’anònims, ho som tots, en realitat. Tots. El nom és una màscara.