Jugar a escacs (divinament)

Avui em conformo a jugar. Encara soc una víctima dels escacs. Tenen tota la bellesa de l’art i molt més. I són més purs que l’art en la seva posició social. No es poden comercialitzar”. Paraules de Marcel Duchamp pronunciades el 1952 durant un banquet a la New York State Chess Association. L’artista francès era encara un exiliat/refugiat, i des de feia anys somiava de tenir la ciutadania americana. Comptava amb els suports, ni més ni menys, que d’Alfred H. Barr, director de les col·leccions de pintura i escultura del MoMA, i de Nelson Rockefeller, que llavors era subsecretari de Sanitat i Educació en el gabinet d’Eisenhower. Els esbirros del caçador McCarthy estaven al cas l’assumpte, argumentant que Duchamp era un dels líders del grup cubista, “un dadaista i surrealista, tots ells rojos i perillosos”. No hem avançat gaire.

La va obtenir finalment pocs mesos després i, com si es tractés d’una confirmació en públic de la seva acabada d’estrenar condició de nord-americà, va aparèixer en un programa de la NBC titulat Conversations with the Elder Wise Men of Our Day (Converses amb els avis savis del nostre temps), on va explicar en el seu anglès amb agradable accent francès que hi havia dues classes d’artistes: l’artista que està integrat en la societat i el que no hi manté cap vincle. “Com a artista de la segona categoria, considero que el perill rau a caure en gràcia al públic immediat, a aquest públic que primer et fa costat, t’acull, t’accepta i et dona èxit. Jo prefereixo esperar el públic que vindrà d’aquí a cinquanta o cent anys, després de mort”. Escac a la reina.

Duchamp va morir a París el 1968. La seva última aparició pública havia estat en una performance musical amb John Cage (Reunió) que consistia a jugar a escacs en un escenari amb un tauler proveït de micròfons de contacte que, cada vegada que es movia una peça, desencadenaven tota una gamma de sorolls electrònics amplificats i imatges oscil·loscòpiques que el públic seguia a través de monitors de televisió. Malalt i afeblit, es va retirar primer a Cadaqués, “un poblet —deia— de clima ideal i pesseta encantadora”, referint-se als preus molt més baixos que a França, amb la seva família i el seu amic Man Ray. Va morir setmanes més tard, al lavabo del seu apartament a París. La seva dona Teeny el va trobar sense vida a terra, al costat del vàter. Quina ironia la de l’home que havia capgirat un urinari de manera brillant (Fountain, 1917) descobrint —potser maliciosament— el cap velat d’una madona renaixentista. El diari parisenc Le Figaro es va fer ressò de la notícia a la columna d’escacs.

Duchamp necessitava una bona partida d’escacs com un nadó el seu biberó

Convé recordar, a propòsit de l’exposició Fi de partida a la Fundació Miró, comissariada per Manuel Segade, la capacitat disruptiva d’un artista que necessitava una bona partida d’escacs com un nadó el seu biberó. La mostra no té l’ambició de les macroexposicions de tesi; al contrari, és modesta, duchampiana; el seu decòrum radica en el fet de relacionar la figura d’un artista enormement carismàtic i estrany amb alguns moviments d’avantguarda i amb l’art contemporani. L’objectiu, doncs, és visitar-la amb lleugeresa i una certa desconnexió amb l’art institucional, com hauria volgut la burleta i talentosa Rose Sélavy (sí, c’est la vie), transsumpte fidelíssim de Duchamp: “Ara mateix, l’única cosa capaç d’interessar-me seria una poció que em permetés jugar a escacs divinament”.

Al llarg dels sis apartats en què es divideix el recorregut, és possible trobar peces formidables, estranyes, com l’oli La partida d’escacs (1910) procedent del Philadelphia Museum of Art, i el ready-made anomenat Trébuchet, que juga al títol amb una coneguda maniobra (els dos amb la signatura de Duchamp). Més moviments: el Gran a tauler d’escacs, de Paul Klee, els cavalls de Raymond Duchamp-Villon, les taules de joc d’Isamu Noguchi, una peça de Mercè Rodoreda en la seva faceta com a pintora i els taulers dissenyats per Calder, Max Ernst (tots dos de 1944) i Saito-Maciunas (1968).

Per ser un joc inventat a Pèrsia (III aC), i vist com està el mapa geoestratègic del bressol de la civilització i fins on és capaç d’arribar el president del país més poderós del planeta, és probable que ens trobem, aquest cop sí, molt a prop del final de partida.