Innovar en educació

Són molts els senyals que indiquen que el sistema educatiu, en el seu conjunt, no està sent capaç de respondre adequadament a les exigències que està generant el canvi d'època en què estem immersos. I això és especialment significatiu atès el paper clau que el coneixement juga en un nou escenari on moltes rutines i maneres de fer es van veient ràpidament arraconades. No és només un problema de l'ensenyament formal i obligatori. Afecta qualsevol franja d'edat i qualsevol espai formatiu. De l'escola infantil a la universitat passant per la formació d'adults o contínua. No cal inventar la roda. Es tracta d'aprofitar moltes pràctiques i metodologies ja provades i combinar-les amb la imprescindible component tecnològica que amb tanta rapidesa altera i transforma les nostres vides.

Aquesta marea innovadora ha arribat al sistema educatiu català. Sota els auspicis de diverses institucions com ara la Fundació Bofill, el Centre Unesco, la UOC o eduCaixa, s'ha engegat Escola Nova 21. Les expectatives són importants: “Generar un ecosistema educatiu que doni respostes a les necessitats del segle XXI… tot creant un marc amb les característiques educatives que ha de tenir una escola avançada”. La voluntat és partir de les escoles que ja destaquen per la seva capacitat d'innovació i generar un sistema d'aprenentatge encreuat i d'acompanyament que permeti modificar de manera substantiva els mètodes i els continguts de l'aprenentatge, per situant-lo en el nou escenari tecnològic. El document de la Unesco, Repensar l'educació, i els seus precedents (Informe Delors del 1996 i Faure del 1972) serveix de pauta.

Si alguna cosa ha quedat clara aquests anys és que no tothom vol dir el mateix quan parla d'innovació. I també ha quedat clar, com sempre, que n’hi ha que hi guanyen i n’hi ha que hi perden en cada canvi generat. Des d'una perspectiva crítica, s'insisteix a dir que dos paràmetres que cal aplicar per diferenciar les diferents modalitats d'innovació social que es propugnen (tant des de l’OCDE, l’FMI o el Banco Mundial, com des de moviments socials alternatius), són analitzar el grau d'impacte real que les propostes d'innovació generen en aspectes substantius relacionats amb el benestar ciutadà i les seves condicions de vida, així com examinar el canvi en les relacions de poder pre-existents. Les preguntes que cal fer-se són, per tant, si les mesures innovadores aconsegueixen alterar de manera significativa temes clau avui no resolts en l'ensenyament públic com és ara l'equitat en l'accés a una educació creativa, que propiciï la perspectiva crítica i l'autonomia personal, i si això ho fan canviant els equilibris de poder i de capacitat de decisió avui existents en el sistema d'actors de la comunitat educativa. Ens hauria per tant de preocupar, com molt bé diu el text de la Unesco, que la falta d'adaptació dels sistemes educatius acabi concentrant les dinàmiques innovadores en els sectors amb més recursos i capacitats cognitives i relacionals, i incrementi així la desigualtat avui ja significativa, com apunta l'últim informe del Síndic de Greuges.

D'altra banda, la perspectiva adoptada segueix estant bàsicament centrada en l'ensenyament, sense aspirar a modificar el conjunt del sistema educatiu. No es tracta de culpar-ne els promotors, sinó de trobar-hi a faltar perspectives innovadores similars a les universitats en la formació d'adults, un espai que continua estant dramàticament desatès. És important aprofitar la creixent preocupació pels desajustaments entre pràctiques tradicionals i entorn en transformació per replantejar el paper de l'educació. A l’informe de la Unesco s'apunta la necessitat de superar la divisió entre educació formal i informal, quan els espais formatius i d'experimentació es multipliquen i permeten experiències educatives en processos de’“aprenentatge de servei”, pràctiques laborals o processos de mobilització social.

Però també apunta aquest informe la necessitat de considerar l'educació com un bé comú. Com un dret humà fonamental, garantit pels poders públics, amb la coresponsabilitat de cada comunitat, que assumeix així col·lectivament la importància de l'accés de tothom i la millor provisió d'aquest bé comú. L'informe conclou: “El fet de considerar l'educació i el coneixement com a béns comuns mundials podria reconciliar el propòsit i l'organització de l'aprenentatge com una empresa social col·lectiva en un món canviant”.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política de la UB.