Casament doble al Teatre Lliure

Casament doble al Lliure: s'estrena divendres el remuntatge de Les noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais, un dels espectacles emblemàtics i de més èxit del col·lectiu, que va dirigir el 1989 Fabià Puigserver (mort el 1991). Ara s'ha encarregat de tornar-lo a posar en escena, adequant-lo als temps que corren i amb un nou repartiment, el que llavors va ser el protagonista, Lluís Homar.

Es podria dir que les dobles noces són, de fet, triples: a les dues de Fígaro (l'antiga i la nova) cal afegir-hi les noces de robí del Lliure, que amb aquest espectacle celebra el 40è aniversari de la seva fundació. El mateix divendres l'actual director del Lliure i un dels seus noms històrics, Lluís Pasqual, farà un brindis de commemoració.

Escollir Les noces de Fígaro per a l'ocasió té molt de sentit: no és només un dels grans espectacles de Puigserver –que va ser l'ànima del Lliure– i el primer a tenir versió en castellà i anar de gira per Espanya, sinó que aquella primera vegada el va representar un elenc –la crème de la companyia– en estat de gràcia, i el muntatge va suposar d'alguna manera una culminació de l'“estil Lliure”. La reposició, a més, té l'afegit del retrobament emotiu entre Homar, Pasqual i el record de Puigserver.

“Em va semblar que es tractava de sumar, d’afegir-hi coses, des de l’ofici i l’impuls vital, aportar el que hem après del teatre i de la vida des de llavors”

“És difícil resumir els sentiments que tot això provoca, remou moltes coses, tot això és una part molt important de qui sóc jo com a persona i com a actor”, explica Lluís Homar, “és com tornar a casa els pares”.

Les noves noces s'estrenaran a la seu del Lliure a Montjuïc (les antigues es van representar al teatre històric de Gràcia), a la sala que porta el nom, precisament, de Fabià Puigserver, i que ell mateix va dissenyar.

“Va ser al Pasqual a qui se li va acudir la boníssima idea de tornar a fer el muntatge de Fabià, i a mi em va sorprendre”, continua. “Però en veure la gravació d'aquell espectacle vaig tenir la sensació que era traslladable a l'època actual, i és que Fabià va ser un mestre, un avançat al seu temps i una personalitat total del teatre. D'altra banda, jo no volia que tornar a muntar les noces fos com fer arqueologia teatral, perquè han passat 28 anys de l'estrena, encara que fos el mateix frase a frase, una simple substitució d'actors; em va semblar que es tractava de sumar, d'afegir-hi coses. Des de l'ofici i des de l'impuls vital, aportar el que hem après del teatre i de la vida des de llavors. Amb la base del teatre de Fabià –la seva saviesa hi segueix estant present– i la trajectòria del Lliure, però alhora com si no s'hagués fet abans. I qüestionant-ho tot”. El resultat ha estat que les noves noces “són un 90% el que eren, però ens les hem fet nostres”.

Homar descriu el segell Lliure, encunyat llavors, i del qual eren una síntesi les noces i altres  muntatges com Al vostre gust, “una cosa diàfana i generosa d'esperit” i de manera més material: “Quan la nata munta”.

L'espectacle el posa ara ell en escena amb actors diferents. Només hi ha una persona que va ser, en part, en el muntatge original, Mónica López, que va substituir Emma Vilarasau, embarassada, en la versió en castellà de l'espectacle que va girar per Espanya. Va fer de Susana i ara és la comtessa Almaviva.

Més enllà de les implicacions sentimentals, Les noces de Fígaro “és una obra que no te l'acabes, i ara això ho penso fins i tot més que llavors, quan la vam estrenar”. Puigserver “estava enamorat de Beumarchais i de les seves Noces de Fígaro (Le mariage de Figaro), que considerava una obra mestra”. La peça es va escriure molt poc abans de la Revolució Francesa i està amarada del que es respirava llavors. Fins al punt, recorda Homar, que Lluís XVI la va considerar “detestable” i va dir que no es muntaria mai (en canvi, Danton la va lloar). Es va estrenar finalment a la Comédie Française el 1784, després de passar cinc vegades pels censors. El 1789 Mozart va estrenar a Viena la seva famosa versió operística.

“A banda de les idees –revolucionàries i fins i tot feministes–, l'obra és una meravella tècnica", recalca Homar, "i és que Beumarchais era fill de rellotger i rellotger ell mateix. Poques vegades s'ha vist una trama tan perfecta, a més de tan divertida. S'adverteixen darrere les ombres de Shakespeare i Molière. És una obra que vol parlar, des de la comèdia, sobre la condició humana, i ho fa amb grandesa. I amb un personatge immens: Fígaro”. Ara l'interpreta Marcel Borràs; Joan Carreras fa de comte Almaviva, i en el repartiment hi figuren alguns veterans, com Manel Barceló i el gran Oriol Genís. Com ha estat per a Homar dirigir algú en el personatge que feia ell mateix? ”Molt curiós, jo sempre vaig pensar que jo no era l'actor idoni per fer de Fígaro, vaig haver de lluitar molt i, en canvi, en veure la gravació, he pensat que era molt bo. El Marcel ho fa amb molta tranquil·litat. Aquests nois d'ara són molt millors del que ho érem nosaltres. He intentat ajudar-lo però sense marcar-li un to, que sigui el seu. És meravellós en aquesta professió quan pots passar el testimoni”.