Més sobre la Secció Filològica

En el meu darrer article vaig tocar un tema que deu ser el més avorrit del món, per no dir de l’univers. Era un comentari al document de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans Ortografia catalana. Hi destacava només uns pocs errors que hi vaig veure en lectura ràpida. Avui, després d’una lectura més reposada, no tinc més remei que tornar a un avorriment semblant, perquè m’hi obliguen les incongruències dels redactors.

Hi ha llengües, com el castellà, que tenen una ortografia molt senzilla. Altres, com el francès i l’anglès, la tenen més complicada. La del català està a mig camí. Però si la SF de l’IEC ha necessitat 166 pàgines, carregades de repeticions inútils, inflades de variants dialectals, plenes de regles mal redactades, amb lapsus i conceptes tècnics que només poden entendre els lingüistes, vol dir que s’ha fet una feina inútil i avorrida. Molt més eficaç hauria estat un diccionari ortogràfic que els usuaris, en cas de dubte, poguéssim consultar, que és el que fan els parlants que tenen una ortografia complicada. Pensar que estudiants i gent cultivada llegiran i aprendran 166 pàgines de memòria per saber escriure sense faltes és no tocar de peus a terra, ni tenir sentit de la realitat, i això és el que passa als membres de la SF, que semblen més preocupats per exhibir coneixements gremials (errors inclosos), que no pas per fer un servei a la llengua i al país.

Em sobten moltes coses d’aquesta publicació. Per exemple: si sempre hem entès que un dígraf és un conjunt de dues lletres que representen un sol so, és absurd dir que també representen un dígraf el conjunt de dues lletres que tenen dos sons, com ara les dues primeres consonants de mots com adjunt, atzavara, etc. Un volum tan gruixut hauria pogut explicar per què el prefix negatiu a-, davant d’una r, abans no doblava aquesta lletra (arítmia), i ara sí (arrítmia). I, en canvi, no passa el mateix amb la lletra s. Abans era asimètric i ara també. Remena que remenaràs, i embolica que fa fort, perquè, d’exemples com aquests, n’està ple.

Oferir tantes pàgines amb tantes regles (moltes repetitives) i tantes excepcions i modificar-ne d’altres que no calia modificar no és fer un servei a la llengua ni als parlants ni al país. Fabra, a la gramàtica pòstuma, en va tenir prou amb 18 per explicar el més essencial de l’ortografia. I valen més aquestes 18 que les 166 de l’Institut. Però és clar, l’Institut, amb 18, no hauria pogut fer aquesta inútil exhibició de gremi o de botigueta que ens ha regalat perquè els admirem. Doncs, ho sento, d’admiració, gens ni mica. I pel que fa a la gramàtica, continuaré tenint a mà la que va dirigir Joan Solà, vetat fins pocs anys abans de la seva mort per la SF. I, com a contrast, hi ha membres d’aquesta secció que no han escrit ni una miserable ratlla sobre llengua catalana. Això ja n’explica el funcionament.