Així viu l’home que va modernitzar Barcelona

Intentar que Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) parli sobre casa seva sense saltar instantàniament a la seva gran passió, l'urbanisme, és una missió gairebé impossible. Ni tan sols amb una pregunta general, com quin lloc ocupa la comoditat en un habitatge. “Abans cal veure què entenem per comoditat, si és comoditat de l'espai domèstic o comoditat de l'espai urbà. La reivindicació d'aquesta confortabilitat, la urbana, és la lluita que ve després d'aquella dels habitants. És un tema que m'interessa molt. Hi ha tants alcaldes i tants especuladors que han trastocat els límits urbans, que ara cal refer-los entre tots”, diu amb el seu conegut to militant des del seu espaiós pis principal, amb vista a la plaça Reial de Barcelona.

L'arquitecte i la seva dona, Beth Galí, també arquitecta, van venir a viure aquí abans que el Barri Gòtic fos el centre turístic que és avui. “L'Oriol va tenir visió de futur. Ell es va entestar que vinguéssim a viure al barri en un moment en què no hi havia res. Abans vivíem a Sarrià, a la part alta. Vam passar de la part més burgesa i tranquil·la a la més gamberra. Els nostres amics ens deien que no hi duraríem gens, però mira, fa 30 anys que hi som”, explica Galí.

“Aquesta plaça forma part de l'operació urbanística de recuperació d'un barri antic al segle XIX”, explica l'arquitecte referint-se al Pla Cerdà: l'operació que va eixamplar Barcelona per ordenar-ne el creixement i millorar la salubritat d'una població colpejada per les epidèmies. Un segle després, va ser Bohigas qui va dur a terme la segona gran transformació de la ciutat, dotant-la de places i serveis en barris pobres i obrint-la al mar.

Hi ha tants alcaldes i tants especuladors que han trastocat els límits urbans, que ara cal refer-los entre tots

Galí, arquitecta i dissenyadora –va guanyar el Premi FAD el 1984 i va dirigir aquesta mateixa institució entre el 2001 i el 2009–, explica que el pis, que havia estat una escola, estava destrossat. “Nosaltres vam tornar a l'estructura antiga, vam treure envans i vam recuperar la distribució a l'entorn del pati”, diu. No pensaven inventar res, però van actuar amb instruments moderns. El seu punt de vista respecte al mobiliari és menys capritxós que el de molts dels seus companys de professió. “No volíem que la casa semblés un mostrari de mobles de firma”, diu ella, i per això la selecció té a veure, sobretot, amb la seva trajectòria vital. Igual que els quadres, molts dels mobles han estat dissenyats per amics i coetanis, com Miguel Milà o Josep Antoni Coderch.

La posició de Bohigas respecte al moble d'antiquari és particularment reveladora: “Em sembla més modern tenir una cadira d'Ikea que reivindicar qualsevol estil del segle XX. Ikea ha aconseguit canviar els interiors moderns. L'arquitecte ja no ha de valorar el mobiliari, i això és tot un esdeveniment”. A diferència d'altres arquitectes, no hi ha trauma en la seva relació amb la decoració. “Hi va haver uns anys en l'arquitectura moderna, els cinquanta i seixanta, en què aquesta es definia per l'espectacularitat del volum. Llavors es va començar a tractar amb més afecte l'espai interior, que es va convertir en protagonista de la crítica arquitectònica”. Això sí, en la seva opinió, “ha degenerat molt; abans hi havia un grup de decoradors intel·ligents que avui no existeix, ara és una cosa com per a nenes amb educació de luxe”.

Tres dècades després del trasllat, amb la plaça Reial convertida en un preciós circ turístic, el xivarri se sent a través de les finestres. L'arquitecte només es queixa dels “turistes de professió”. “Acabaran traient-li l'encant turístic a la ciutat”. Aquesta és la lluita que li passa a la següent generació.