Bohigas, un intel·lectual no orgànic

En parlar d’Oriol Bohigas, de la seva personalitat i de la seva obra polifacètica, a molta gent li semblarà adequat fer servir el tòpic nostrat: “un senyor de Barcelona”. Senyor, ho és, i de gran categoria; de Barcelona, també, encara que aquesta sigui una ciutat que no ha donat gaires senyors, sinó més aviat menestrals (abans) i negociants (ara). Si hagués de triar un epítet per a aquesta gran persona, per a aquest factòtum —juntament amb Pasqual Margall i algú més— de la nostra capital, també de tot el país, l’anomenaria una rara, valuosa deixia d’altres temps. En primer lloc, una resta de l’esperit civilitzat del temps del Noucentisme —sense que Bohigas hagi mai fet escarafalls pel nostre Modernisme—; en segon lloc, l’agermanaria amb l’esperit il·lustrat del Segle de les Llums —encara que no crec que Oriol Bohigas hagi mai tingut ganes de menjar-se un jesuïta, com Voltaire—, i en tercer lloc, però al lloc més important de tots, el compararia, ras i curt, amb un senador de la Roma republicana.

El cap, l’aparença i el posat ja el tenen, de patrici arribat a la categoria de senador; però l’esperit és allò que més l’identifica amb una organització política en què l’urbs tenia més importància que l’imperium, en què la raó tenia més força que la guerra, i en què la preocupació moral per aconseguir allò que Carner en deia “un país de bona gent plegada” ha estat sempre predominant respecte a les batalles mesquines, les idees d’estar per casa, l’arquitectura sense concepte ni context, i en què l’exigència intel·lectual ha estat més poderosa que la banalitat i el cofoisme.

Ara aquest gran periodista que és Ignasi Aragay, animat per una editorial petita però d’enorme solvència, ha reunit una bona colla d’articles de Bohigas en un llibre que significarà, a la llarga, un programa cultural equivalent a la reencarnació de coses que ja havien existit al país, però que ja podem donar gairebé per desaparegudes: Oriol Bohigas, Elogi de la modernitat, introducció i selecció d’Ignasi Aragay (Barcelona, Arcàdia, 2015). Com que va néixer l’any 1925, és fill d’una generació que encara va gaudir de l’enorme sèrie d’iniciatives, en qualsevol ordre, que va protagonitzar la Mancomunitat de Catalunya. Va viure la Guerra Civil a una edat en què les guerres ja són més que un espectacle; va viure la llarga nit del franquisme lluitant per una Catalunya que salvés alguna cosa de la seva dignitat, i ha viscut aquesta transició mai no acabada situant-se al bell mig de les grans polèmiques arquitectòniques, dels grans reptes urbanístics, de la progressiva desfeta del sistema educatiu d’un país que l’havia tingut d’enorme qualitat, de la necessària restauració del món editorial en català, i de la també progressiva (progressiva?) restauració d’unes estructures de cultura, barcelonines i d’àmbit nacional, en les quals, ai las!, “els senyors de Barcelona” no han destacat per la seva filantropia i el folklore s’ha desfermat —en especial els últims temps— igual com surt de llera el Nil.

Allò que més impressiona d’aquest llibre, dividit en sis seccions i amb articles que van de 1951 a 2013, és el fet que, ja parli Bohigas de l’obra de Gaudí —del qual lloa el geni arquitectònic, sense deixar de plànyer-se pel nyap de Subirachs i dels continuadors de la fàbrica—, ja parli de determinades iniciatives museístiques —la restauració del mediocre Palau de Montjuic; l’estranya empresa del MNAC en un país en què no hi ha llei de mecenatge; la sacralització de les restes de 1714 del barri del Born—, ja ho faci de la tala d’arbres a les carreteres catalanes, dels actuals xiringuitos, esgarrifosos, de la Rambla barcelonina, ja, per fi i per tal de no fer eterna la llista, de l’escultura de Tàpies damunt la coberta de l’edifici de l’antiga Montaner i Simon, Bohigas té sempre al cap, sense desmai, dues idees: la importància de l’educació i, subsidiàriament, la construcció d’una ciutadania de qualitat. Bohigas no parla mai de seny ni de rauxa, paraules desconegudes per a la República romana: parla de ciutat, civisme, civilitat i civilització. ¿Direu que el llibre forja un programa semblant al d’Eugeni d’Ors, figura senyera del Noucentisme ideològic? Doncs no exactament. De la lectura d’aquest llibre es desprenen idees enraonades —que és paraula més combativa que seny, que és tan sols un biaix conservador de la intel·ligència—, un programa molt combatiu per a més gran dignitat d’un país que l’està perdent cada dia que passa, i un intent tranquil, assaonat, de fer que Barcelona i Catalunya, malgrat tots els inconvenients, recuperi uns valors tant ètics com estètics (els polítics són una suma de tots dos) que, temps era temps, n’havien fet una ciutat i un país envejats, admirats, moderns i capdavanters. La gent del món educatiu i de cultura d’avui, a casa nostra, tenen en ell un exemple admirable del que pot arribar a fer un intel·lectual no orgànic, és a dir, lliure, sincer i agosarat.