Un dia amb Ernest Lluch

Cap a l'estiu de 1998, El Correo (antigament denominat El Diario Vasco del Pueblo Español) em va convidar, en qualitat de col·laborador, a la inauguració de les seves noves rotatives. La invitació incloïa un sopar i una nit d'hotel al mateix Bilbao. De manera que no vaig desaprofitar l'ocasió que se'm brindava per fer una escapada a la ciutat del Nervión i de pas veure els meus col·legues de tasques literàries, degut a la meva participació com a crític a les seves pàgines culturals. En arribar a l'aeroport del Prat, enfilo la zona d'embarcament i veig a la cua Ernest LLuch, que també col·laborava al mateix rotatiu expressant les seves idees sobre la situació basca. En arribar a l'escala de l'avió veig que Lluch està justament davant meu per abordar l'aeronau. També simultàniament descobreixo que l'aparell és un bimotor, cosa que augmenta la meva natural inquietud a l'hora de pujar en aquests ocells d'acer. Ostres, quina por!, vaig exclamar, sense dissimular-ho gens. Llavors Lluch va iniciar una teoria que va completar a l'avió, raó per la qual vam seure junts. Amb els avions d'hèlix no cal preocupar-se, va dir com si li urgís tranquil·litzar-me. El fet de no tenir les pesades turbines el fa més lleuger, i aquesta lleugeresa li permetria planejar si sorgís un problema. Vaig assentir i vaig albirar el meu futur immediat amb molt més assossec, per bé que per res del món tenia ganes de corroborar la seva teoria. No vam tornar a parlar fins a l'arribada a Bilbao. A la sortida, uns homes amb uns cartells on havien escrit els nostres noms ens van rebre com si ens coneguessin de tota la vida i ens van acompanyar fins a un cotxe. Va ser allà on l'exministre de Sanitat em va demanar que li repetís el meu nom. A partir d'aquest instant i fins al retorn no va deixar mai d'anomenar-me Ayala. En franca correspondència jo li deia Lluch. I ens tractàvem de vostè.

Durant el sopar que ens va oferir el diari, recordo que Lluch va participar amb unes paraules en un col·loqui que s'havia improvisat poc abans de l'àgape. L'endemà al matí, després d'esmorzar, vaig sortir a fer una passejada per la ciutat. No vaig veure Lluch. Quan vaig tornar, cavil·lant on dinaria atès que el vol de tornada estava programat per a la tarda, vaig sentir un fragorós "Ayala!" Era Lluch que em deia que m'estava buscant per fer una caminada per Bilbao. Té pensat algun lloc, Ayala, per menjar? Li vaig contestar que no i em va suggerir fer-ho al restaurant de l'aeroport. Vam anar cap allà i en poc temps ja estàvem asseguts a una taula demanant el mateix: una amanida i un peix irreprotxable. Vaig observar que Lluch portava un llibre d'Anagrama a la mà. Voldria recordar el seu títol i fins avui m'és impossible. Sé que parlem de llibres, però no recordo de quins. Mentre ho fèiem van començar a apropar-se uns joves molt ben plantats i atlètics a saludar-lo, com si es tractés d'un ritual inevitable. Són de la Reial (Societat), em va dir. Sóc accionista del club i em coneixen bastant perquè sempre que puc vaig a veure'ls jugar a Sant Sebastià. Passada la desfilada futbolística, em va venir a la memòria un fet del passat en el qual ell participava. Es tractava d'unes noces entre una amiga de la meva dona i el que va ser durant uns anys, i ara torna a ser-ho, conseller d'Hisenda de la Generalitat de València, el també economista i socialista Vicent Soler. Era una nit d'estiu a Banyoles. I guardo per sempre la imatge inesborrable de Lluch ballant amb acurada delicadesa, amb qui segurament era la seva esposa. Corria l'any 1980. Em va semblar que li havia agradat que l'hi recordés.

Li vaig dir també que havia llegit el seu llibre sobre l'austracisme a Espanya. Em va mirar amb una barreja d'agraïment i estranyesa. Òbviament no parlem de la independència de Catalunya, perquè en aquells dies no es parlava d'aquest tema. Però sí que parlem d'un autor de llibres de filosofia espanyol, que sempre responia a la seva posició dialogant i pactista respecte al problema basc amb el mateix menyspreu: "Ximpleries". Em va fer l'efecte que li dolia. Demanem el compte i va voler pagar ell. Li vaig dir que ho féssim l'escot. Va acceptar no gaire convençut.

Arribem a Barcelona i em va preguntar on vivia. Li vaig contestar que al Guinardó. Va recollir el seu cotxe (un Seat Toledo blau elèctric) del pàrquing de l'aeroport i em va portar a casa. Encantat de conèixer-lo, Ayala, ha estat un plaer. Vam fer una encaixada i ja no el vaig tornar a veure mai més.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari