Matí de sol a la Gardunya

Els alumnes estan atents als detalls, calculen les proporcions, tracen línies en els seus cartipassos. Asseguts a la plaça de la Gardunya, dibuixen els bancs, certament sofisticats, que hi ha aquí per acollir el repòs del vianant. Té gràcia perquè no aprofiten els seients (pocs i durs) sinó el bloc de pedra que els sustenten. Creativitat humana espontània. Sense voler, la realitat dóna una lliçó a aquests futurs dissenyadors, si és que aquest és el camí que han escollit. M’assec, al meu torn, a mirar la plaça, d’esquena a la Boqueria, just on el mercat —el berenador del turista—es dissol en aquest espai de silenci i quietud. Enrere queden les reixes que protegeixen la Boqueria a les nits; estan plegades, de manera que aquesta entrada posterior és simplement una volada desordenada que sedueix amb el seu ritme detingut.

La plaça s’està fent per dues parts. D’una banda, el solemne edifici de l’Escola Massana, que no intimida perquè la façana principal està dislocada: té un cos sortint, com si un vaixell despistat s’hagués encaixat a la paret. Aquest detall, nimi, la dota de volatilitat. És com si passessin coses. L’edifici, que s’inaugurarà el curs que ve, està ple de bastides, però a través de la fèrula se n’endevina el color. És “gris arquitecte”, un gris fosc que, em diuen, és deutor del material que s’empra i que avui omple els carrers de Barcelona. Dóna als edificis una contundència de cop de puny a l’ull. En els dibuixos inicials, la Massana era de color coure, que era una manera de donar la mà als murs circumspectes que l’envolten, els de la Biblioteca de Catalunya. Davant creixen pisos socials que, pel que sé, seran moderns i funcionals, sense res espectacular més enllà de la seva funció, indispensable. Al costat, l’aparcament públic; va ser el primer que es va inaugurar.

Em quedo una estona mirant els espais de pas de la plaça, que són petits i laterals. Em fa gràcia perquè sé que Carme Pinós, l’arquitecta responsable de tot el conjunt, de cadascuna de les seves parts, també comença el seu treball mirant. Carme Pinós opina que l’arquitectura és solucionar problemes amb un plus de poètica. També diu que, quan es construeix un edifici nou, està obligat a no avergonyir els que van arribar abans, que és descriure l’harmonia necessària entre les parts. Alguna cosa més que funcionalitat, alguna cosa menys que prepotència individual. Ho dic perquè Pinós va ser la primera dona d’Enric Miralles, un arquitecte que no era precisament model de discreció; explica ella que quan es van divorciar va tenir la sensació que, entre la gent de l’ofici, sobrava. Que ningú no en donava ni cinc, per la seva carrera, perquè tots suposaven que el geni era ell i que ella mirava. És així de cruel, per més que Miralles hagi perpetrat alguns desastres, obres estentòries i excessives, mentre que Pinós, discreta i elegant, s’ocupa de servir el bé públic, la comunitat.

La primera pregunta, diu Carme Pinós, és quina relació volem crear entre l’edifici i l’entorn, entre l’edifici i la gent. I ho diu una dona que comanda un estudi nombrós, que no para de rebre premis i que construeix a mig món. Una dona que s’espanta davant les ciutats descomunals de la Xina i que s’encanta amb una posta de sol a la seva casa —diminuta— de platja mediterrània. Parlant amb ella s’entén que l’arquitectura és l’art de fer ciutats, com aquesta plaça de la Gardunya —en obres durant anys perquè la crisi va aturar el projecte en sec—, que organitza un fragment de barri que en el futur estarà ple de veus joves, asseguts als bancs freds, tafanejant en el que queda de la Boqueria, els seus fantàstics passadissos laterals avui sense terrasses, grosses les columnes inútils.

Llegeixo l’enquesta del Col·legi d’Arquitectes: la professió ja no és el que era. Els joves treballen sols —això els impedeix assistir a concursos importants— i construeixen poc perquè no hi ha res per construir. Rehabiliten i refan i reordenen espais. Preval la funció social sobre la pedra, hi ha més gana que fama i riquesa. No és mala escola, però hauria de ser un aprenentatge temporal de modèstia i de valors col·lectius, per després sí, encarar l’edifici que marqui perfil. Segur que llavors serà adequat, intel·ligent, sostenible i gens orgullós; això sí, carregat de poètica. Com ha de ser.

Patricia Gabancho és escriptora.