Montjuïc recupera un capítol fosc de la seva història

Un número de la revista Lo Niu Guerrer del 1896 —una publicació editada per l'entitat del mateix nom molt identificativa de la Barcelona a cavall dels segles XIX i XX— informava del ritme d'aportacions de diners que s'havien recollit per ajudar les víctimes de Canvis Nous. Es van recaptar 3.062 pessetes que es van destinar als ferits d'aquell atemptat en la processó del dia del Corpus, el 7 de juny del 1896, en el qual van morir 12 persones i cinquanta més van resultar ferides. Aquest atemptat es va sumar a la ja convulsa Barcelona amb un creixent moviment obrer llibertari que s'enfrontava a les polítiques dels governs de la Restauració i que havia patit desenes d'episodis violents. Els més sonats es van produir el 1893, el primer durant una desfilada militar a la Gran Via —dirigit contra el general Arsernio Martínez Campos, que va quedar ferit— i el segon, poques setmanes després, al Liceu, en el qual van morir 20 persones i 27 més van resultar ferides pel llançament de dues bombes Orsini, tot i que una d'elles no va arribar a esclatar.

“A diferència dels atemptats de la Gran Via i el Liceu, en el cas de les bombes que van esclatar al pas de la processó del Corpus del 1896, l'autoria no es va saber mai i l'operació repressiva que es va engegar contra el moviment obrer i anarquista va derivar en la detenció indiscriminada de gairebé un miler de persones. No hi havia pistes, es van inventar un relat que va acabar amb un procés sumaríssim i una sentència condemnatòria a mort de cinc persones, altres a penes d'entre 10 i 20 anys de presó i desenes van ser desterrats”, explica l'historiador Antoni Dalmau, que ha comissariat l'exposició El Procés de Montjuïc. Anarquisme i repressió a la Barcelona de finals del segle XIX. La mostra, que ocupa dues de les sales del pati d'armes del castell de Montjuïc, rescata un dels episodis de la trista memòria de la fortalesa. Probablement menys conegut que els bombardejos sobre la ciutat del general Espartero, l'afusellament del pedagog català Ferrer i Guàrdia —després de la Setmana Tràgica— o la captivitat de les víctimes del franquisme i l'afusellament de Companys.

“De l'atemptat del Corpus es van elaborar dues teories: que l'autor fos d'algun grup anarquista desconegut o que es tractés d'una provocació policial. Va ser estrany perquè les bombes no van esclatar al pas de les autoritats que obrien la processó del Corpus cap a Santa Maria del Mar, sinó quan ja eren dins. Les víctimes mortals i els ferits eren gent del poble”, comenta Dalmau. Revistes de l'època, llibres, fitxes dels detinguts, la seva correspondència amb la família, la sentència del judici sumaríssim i altres objectes disposats en vitrines formen part de l'exposició que es podrà veure fins al 28 de febrer. La mostra segueix el projecte del castell d'enfocar episodis viscuts a la fortalesa. “És normal que es faci aquí, perquè va ser al castell on van estar empresonats —en unes condicions infrahumanes— centenars dels detinguts i va ser en un dels fossats de la fortalesa on van matar els cinc condemnats. De totes maneres no deixa de ser estrany perquè bona part dels visitants que passen per aquí són estrangers i no sé quin interès tindrà per a ells aquesta història”, apunta Dalmau davant del moviment de turistes que fan cara de no entendre res. Surten al cap de cinc minuts.

Campanya internacional

Entre el material que acumula El Procés de Montjuïc destaca un personatge: l'enginyer cubanocatalà Fernando Tarrida del Mármol, que també va ser detingut en la repressió arran de l'atemptat de Corpus i pres a Montjuïc. Tarrida, que havia abraçat la causa anarquista malgrat ser de família benestant, va aconseguir escapar-se —“era lliurepensador però també tenia influències”, aclareix l'historiador— i va ser un dels promotors d'una campanya internacional de denúncia de l'arbitrarietat del procés. En aquesta campanya també s'hi va implicar Teresa Claramunt, una cèlebre anarquista de Sabadell que també va ser detinguda i després alliberada. Malgrat que la premsa internacional es va fer ressò dels fets, el procés no es va arribar a revisar mai, “en part per la falta de compromís intel·lectual i la feblesa de l'opinió pública d'aquella època”, considera Dalmau. Van haver de passar uns anys fins que el 1900 es van fer alguns indults parcials, es va obrir un sumari per les denúncies de tortures —així es va aconseguir que confessessin els cinc que van ser condemnats, per exemple—, que van acabar sobreseient, i també va ser llavors quan es va permetre que tornessin els exiliats, que van ser prop de 200.