Tragedia i farsa

En les primeres línies d’El 18 Brumario de Luis Bonaparte, Karl Marx recordava que Hegel havia sostingut en alguna ocasió que tots els grans fets de la història universal es repeteixen en algun moment, encara que –va precisar el barbut de Trèveris– s’havia oblidat afegir que “una vegada com a tragèdia i una altra vegada com a farsa”. Marx no assumia, per descomptat, la creença popular en el caràcter repetitiu de la història, que no pocs assenyats assagistes han sostingut fins als nostres dies sota les formulacions més diverses. Certament, la història no es repeteix, ni tan sols com a farsa, així que resulta una perfecta pèrdua de temps buscar en un passat llunyà, i suposadament idèntic al nostre present, solucions per als problemes que ens afligeixen.

Així ocorre amb les cada vegada més freqüents comparacions entre el nostre temps i els anys vint i trenta del segle passat que conclouen amb la idea que el triomf del feixisme està una altra vegada molt a la vora perquè les nostres circumstàncies i les de l’època d’entreguerres són pràcticament les mateixes. El que porta a la lectura del triomf electoral de Donald Trump com a avantsala d’aquesta repetició històrica a la qual estaríem abocats. Mussolini com a tragèdia i Trump com a farsa?

L’auge del nacionalisme populista d’extrema dreta en molts països europeus, i ara també als Estats Units, és un fenomen certament inquietant i perillós, però difícilment se li podrà fer front si s’analitza com si fos el resultat de problemes similars als existents fa noranta anys. I és que les circumstàncies que van propiciar l’aparició, ascens i triomf del feixisme poc tenen a veure amb les d’aquests inicis del segle XXI. Llavors, com ara, una duríssima crisi econòmica va arrasar mig planeta, va agreujar els conflictes socials, va afeblir les democràcies liberals i el nacionalisme agressiu i xenòfob va aparèixer com la recepta màgica per arreglar-ho tot. Però aquí s’acaben les semblances. El feixisme va ser un fenomen d’època vinculat a l’impacte de la Gran Guerra, la revolució bolxevic i el creixent pes de la classe obrera organitzada, la pugna entre vells i nous projectes imperialistes, la desorientació i la por d’unes classes mitjanes que, amb raó o sense, se sentien abandonades a l’atzar i a una profunda crisi cultural amb arrels en els anys finals del vuit-cents.

La història no es repeteix, ni tan sols com a farsa, així que és una  pèrdua de temps buscar en un passat llunyà, solucions per als problemes actuals

Poca cosa de tot allò està present ara. Les tensions geopolítiques d’avui responen a raons i afecten actors i zones del planeta molt diferents de les de la primera postguerra mundial. Les línies de fractura actuals tenen a veure amb la imminència d’una brutal crisi ecològica planetària, els desplaçaments per milions de migrants i refugiats econòmics i polítics, l’auge dels fonamentalismes religiosos i ètnics o els efectes demolidors que la forma en què s’està aplicant la revolució tecnològica de les últimes dècades està tenint sobre els sistemes productius, les formes d’organització del treball i el seu repartiment i, per tant, les condicions laborals de centenars de milions de treballadors.

Tot això ha potenciat la sensació de desorientació i desesperança de les classes mitjanes en trànsit de deixar de ser-ho, mentre que les classes populars veuen com un sistema capitalista desbocat les va triturant enmig d’una obscena ostentació de riquesa i poder per part d’una ínfima minoria, que té el suport d’unes institucions polítiques que, per això mateix, s’enfronten a un descrèdit galopant. No és que el pacte social estigui trencat, és que està mort i enterrat.

Una gran part de l’esquerra, ocupada en (necessàries) batalles culturals, ha descurat la lluita pels drets socials i econòmics, i s’ha mostrat incapaç de canalitzar el malestar de les classes subalternes i d’organitzar la resposta en el nou marc de la lluita de classes en un món globalitzat. No és que les bases obreres tradicionals de l’esquerra s’hagin passat a la reacció. Més aviat han decidit quedar-se a casa desencantades amb les propostes que l’esquerra els ofereix. La dreta, mentrestant, tanca files i pesca en els caladors de les classes mitjanes irritades i de sectors populars poc ideologitzats, però conscients de la riuada que els ofega. En la desesperació i la ràbia d’aquests molts s’incuba l’ou de la nova serp.

Francisco Morente és professor d’Història Contemporània a la UAB