Tot el que es perd

Les últimes setmanes de votacions han creat molts perdedors. Encara que no ho sembli, hi ha perdut el PP, que en una carrera seria el millor dels dolents, més apte per a una milla urbana en una festa major de províncies que per anar a competir a Europa. Amb el PP hi perd tot el país, esclar, obstinat com està a ser el poble de la festa major de províncies, però això al país, tant l’hi fa.

Hi perd el PSOE, hi perd tant que s’ha fet malbé per no espatllar-se més; hi perd Ciutadans, que ha dimitit de la seva responsabilitat de marca blanca per convertir-se en transparent i hi perd Podem, que s’ha vist de cop amb la responsabilitat de ser oposició al govern quan només volien ser oposició al PSOE.

Hi perden els mitjans, obstinats a canviar presidents, hi perden els lectors i hi perden els escriptors que han d’escriure sobre això, perquè qui més perd és el llenguatge, i amb ell, la capacitat de pensar i de projectar. És una derrota lineal de la qual no se salva ningú, que redunda i sorgeix dels informes PISA, que ens informa dels índexs de lectura, de la inversió en cultura i fins i tot del seu IVA.

Parlament: quin nom tan inadequat quan el discurs nacional el marca Rafael Hernando amb la seva prosa erma i el seu estil barreja de desdeny de postguerra i de narrativa de bar. Res a aprendre aquí, res a canviar. Per a què? Per què avançar si la prepotència té premi? En els seus discursos, semblava que Hernando esperava el moment d’espantar les seves senyories i que mig hemicicle sortiria corrent.

El dolent és que aquest llenguatge no ha tingut alternativa i que el PSOE de Maravall, Semprún o Lluch va perdre contra el de Guerra o Corcuera. És la koiné política espanyola, el que uneix, el que porta a utilitzar sense objeccions i sense vergonya el “no és no” contra l’abús sexual per acabar cedint. El missatge que resulta de la falta de resistència dels socialistes no pot ser pitjor. La insistència es premia amb l’abús. No vol dir no, però un s’imagina Rafael Hernando insistint i acaba sent que sí, que d’acord, abusi vostè.

La nova política ha reforçat aquest llenguatge. Li ha faltat temps per demostrar que s’adaptaran bé i estan com a casa. Els primers per servils: Rivera semblava el venedor de porters automàtics de La escopeta nacional però sense res a vendre. Feia temps que no escoltàvem discursos tan buits com els de Rivera. Quin tedi, escoltar Rivera.

Els segons, Podem, se senten a casa seva. Parlen el mateix idioma malgrat camuflar-lo amb ritme de rap i la lletra de cançó protesta. Són els últims a arribar i els que menys culpa tenen, recordem que van a haver de bregar amb un president que es comunicava a través d’un plasma, que a Espanya s’acaben les paraules abans que s’acabin les discussions.

Menció a part mereix el nou ídol local, Gabriel Rufián, que encara no sap que les veritats, en format de piulada, sempre són una mica mentida. Tampoc que el llenguatge que prové del carrer, dels fòrums d’Internet i de les xarxes socials pot servir per sortir de l’afàsia política o per engreixar-la. S’oblida que és inútil utilitzar la testosterona, que en això sempre sortirem perdent: poques hores després de les abraçades amb Iglesias i Garzón i d’aplanar-los el camí, tots dos li van criticar el discurs, de l’abraçada al punyal en vint-i-quatre hores.

També és curiós que vist l’anterior, el més criticat sigui Rufián. Potser per aquesta ceguesa, Espanya lidera el percentatge de fracàs escolar de la Unió Europea, té un dels índexs de lectura més baixos, els resultats de PISA són poc esperançadors i els nivells de domini de llengües estrangeres només són superats a la baixa per Hongria. El context, la història i els condicionants expliquen alguna cosa, però sembla que molts polítics es trobin més interessats a saber com es poden moure en aquest fang que a sortir-ne nets.

El pitjor de tot és que qui posseeix el màxim poder és també qui resumeix a la perfecció aquestes característiques. Mariano Rajoy les assumeix i les supera. Si parlar bé, mantenir un discurs o sostenir un diàleg costa tant esforç, què pot ser millor que un plasma? Què pot ser millor que un sol partit? Per què parlar? Vençut el PSOE, absorbit Ciutadans i arraconats Podem i Catalunya, què més queda? Un sol llenguatge, gran i que es pot moure a gust.

Francesc Serés és escriptor.