D’un temps, d’un país

Sis anys són tota una vida per a un nen d'aquesta edat. Quan arribi als quaranta, en canvi, conviurà amb els qui van néixer sis anys després com si fossin de la mateixa generació. EL PAÍS, que aquest passat mes de maig va fer els seus primers 40 anys, en tenia només sis quan va prendre una decisió que havia de ser transcendental per al seu futur i que ara sembla fondre's amb els seus propis orígens.

Ja era un nen prodigi, ja que en tan poc temps s'havia convertit en el diari de més difusió a Espanya i de la història d'Espanya, superant a tota velocitat grans diaris que gairebé eren centenaris. S'havia convertit també en el diari de referència intel·lectual i política de la democràcia constitucional que s'acabava d'estrenar, identificat amb l'esperit d'aquella transició que va superar, almenys per a un llarg període, les dues Espanyes fratricides de la Guerra Civil. I ho havia fet, sorprenent tothom en aquell país encara pobre i en crisi, gràcies a l'única garantia que té el periodisme per a la seva independència, com va ser la seva capacitat per llançar un compte de resultats sanejat des del primer dia en què va començar a difondre's.

Entre les sorpreses que va oferir aquell brillant inici hi havia les xifres de difusió a Catalunya, on el diari s'esgotava de seguida tot i que amb excessiva freqüència arribava molt tard als quioscs. La premsa de fa 40 anys pertanyia encara a un món industrial que avui ens sembla remot i incomprensible. Els diaris s'imprimien a les màquines rotatives d'unes úniques instal·lacions a la ciutat on s'editaven i es distribuïen dificultosament per carretera i molt excepcionalment per via fèrria o aèria, unes formes de transport que no asseguraven la puntualitat ni tan sols la regularitat.

Precisament gràcies a la bona gestió d'aquell nen prodigi i a la forta demanda que registrava el diari, sobretot a l'àrea de Barcelona, es va poder plantejar la primera de les noves aventures empresarials de la societat editora, com va ser el desembarcament a Catalunya, amb el reclutament d'una redacció sencera, en la qual hi havia joves però ja destacats periodistes barcelonins, i la construcció a la Zona Franca d'unes instal·lacions industrials integrals per a la impressió, l'emmagatzematge i la distribució.

Aquella va ser una època realment inaugural. Per primera vegada un diari editat a Madrid llançava una edició per a Catalunya des de Catalunya. Per primera vegada, un diari barceloní sortia del perímetre del centre urbà i s'instal·lava a la seva perifèria. Per primera vegada s'utilitzava una tecnologia pionera, la transmissió de les pàgines via telefònica, per imprimir simultàniament els exemplars del diari a Madrid i Barcelona.

Tot era inaugural: la democràcia, les llibertats, l'autonomia, qüestions que establien també un corrent de simpatia entre el diari i els catalans, que es comptaven entre els ciutadans espanyols que van donar una aprovació més nodrida a la Constitució espanyola en el referèndum del 1978. També era inaugural el nou periodisme espanyol en llibertat i en democràcia, gelosament independent, en el qual ja destacava EL PAÍS com a diari de referència.

A més de la demanda del públic i la vocació empresarial, hi ha una tercera explicació per a l'edició catalana d'EL PAÍS, com era la bona sintonia política i intel·lectual de l'equip professional i empresarial del diari amb l'autogovern català que s'acabava de recuperar i amb la plena normalització de la llengua catalana en la vida pública, l'ensenyament i els mitjans de comunicació. EL PAÍS, que va ser llavors pioner en tantes coses, també ho va ser amb el seu suplement cultural en llengua catalana, el Quadern, que va començar a publicar-se des del seu llançament en català en el moment en què no hi havia pàgines en la llengua pròpia de Catalunya en cap més diari editat en castellà i que se segueix publicant ara 34 anys després.

EL PAÍS va publicar el seu primer exemplar el 4 de maig del 1976, ara fa 40 anys, i el seu primer exemplar de l'edició de Catalunya el 6 d'octubre del 1982, ara en fa 34. Ara les dues dates gairebé es fonen en la memòria dels orígens del nostre diari, de manera que podem celebrar alhora la seva fundació i el principi de la seva aventura catalana com si fossin la mateixa cosa. I és que en certa manera ho són: EL PAÍS va néixer a Madrid amb una inequívoca vocació de projecció cap a Catalunya i es va implantar a Catalunya amb una profunda vocació d'integració espanyola, que és la que, a més, dóna sentit i orientació a la seva línia editorial europeista i projectada cap al món global i especialment llatinoamericà.