Els Estats Units temen la paràlisi total després de la campanya més crispada

La campanya entre Trump i Clinton —tots dos, al contrari que Obama, polítics amb una alta taxa d'impopularitat— ha estat de terra cremada. El republicà va amenaçar la demòcrata amb empresonar-la si arribava a la Casa Blanca i va indicar que no reconeixeria el resultat electoral si perdia. També va amenaçar, ell i altres republicans, amb iniciar un procés d'impeachment o destitució en cas de victòria de Clinton. El retorn, en el tram final de la campanya, del cas dels correus electrònics que ella va utilitzar quan era secretària d'Estat, es va interpretar com un mal auguri. Una presidència de Clinton seria un malson d'escàndols reals i ficticis, amb l'ombra d'investigacions sense resultat però sense fi.

Clinton —amb Obama, com la majoria de la premsa i els principals socis internacionals dels EUA— va alertar de la veta autoritària del seu rival. Un resultat que portés Trump a la presidència, deia, no seria una elecció més. Posaria en perill alguns dels fonaments de la república. Tornar de seguida a la normalitat després d'un any i mig en una muntanya russa, a punt de caure pel precipici, sembla improbable.

La polarització no és nova. El politòleg Francis Fukuyama, que va teoritzar sobre la fi de la història, ha encunyat el terme vetocràcia per designar una deriva perniciosa del sistema d'equilibri de poders als EUA. Aquest sistema, amb un Congrés i un Tribunal Suprem forts destinats a contrarestar qualsevol ambició absolutista del president, és la base de la democràcia nord-americana. Cap poder val més que un altre, tots es vigilen entre si. Però el sistema "s'ha convertit en massa porós, massa democràtic per al seu propi bé, donant massa actors als mitjans per impedir els ajustos en les polítiques públiques", ha escrit Fukuyama. A la vetocràcia tots veten tothom: tots tenen poder per destruir però no per crear.

En els anys d'Obama, la polarització s'ha accelerat. El president va arribar a la Casa Blanca el 2009 i va prometre unir el país i acabar amb les divisions partidistes a Washington, demostrar, com deia, que "no hi ha una Amèrica liberal [progressista, als EUA] i una Amèrica conservadora" i "no hi ha una Amèrica negra i una Amèrica blanca i una Amèrica llatina i una Amèrica asiàtica", sinó que "el que hi ha són els Estats Units d'Amèrica".

El sistema s'ha convertit en massa porós, massa democràtic per al seu propi bé Francis Fukuyama, politòleg

De seguida Obama va descobrir que el Washington real i l'ideal orbitaven per galàxies llunyanes. En el Washington ideal el bé comú dissimulava les arestes més sectàries. En el real, Obama va veure com el Partit Republicà li girava l'esquena, només arrencar el seu mandat, en les seves dues iniciatives centrals, el pla d'estímul fiscal per sortir de la Gran Recessió i la reforma sanitària. Quan els republicans van recuperar el control de la Cambra de Representants el 2011, qualsevol possibilitat de legislació ambiciosa va quedar avortada. Els EUA van entrar en un bloqueig permanent, esquitxats de disputes fiscals que van apropar els EUA al precipici de la suspensió de pagaments.

Després de cada elecció, legislativa o presidencial, es renovava l'esperança en la fi de la paràlisi. I cada vegada els fets desmenteixen l'esperança.

La política nord-americana entra avui en una fase desconeguda, una nova dimensió, potencialment més virulenta, de la vetocràcia. Les ferides —cada bàndol considera l'altre candidat una criminal, o un incompetent— no seran fàcils de sanar.

La primera prova serà el nomenament d'un jutge del Tribunal Suprem per substituir al mort Antonin Scalia. El substitut nomenat pel demòcrata Obama, Merrick Garland, fa mesos que espera que el Senat el confirmi, però els republicans ho impedeixen. El president també vol aprofitar aquests mesos de transició, fins que el 20 de gener juri el càrrec el seu successor, per clausurar la presó de Guantánamo, una dels assumptes pendents dels seus vuit anys a la Casa Blanca, o intentar una improbable ratificació del TPP, el tractat de lliure comerç amb països de la conca del Pacífic.

Més complicat serà tancar les fractures socials que la campanya ha exposat. Les ofenses de Trump a les minories i les dones. El racisme i la misogínia que persisteixen en aquest país. La realitat d'una classe treballadora blanca ignorada pels polítics en les últimes dècades i que ha trobat en Trump un portaveu. Els EUA trigaran a digerir l'elecció del 8 de novembre.