Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Tragicomèdia americana

Els votants nord-americans tenen l’oportunitat de convertir el seu país en una sèrie còmica televisiva d’èxit mundial assegurat. Una comèdia negra, això sí

CHIP SOMODEVILLA (AFP)

Els devots de Donald Trump no tindran consciència d’això, però avui els votants nord-americans tenen l’oportunitat de convertir el seu país en una sèrie còmica televisiva d’èxit mundial assegurat. Una comèdia negra, això sí. Potser una tragicomèdia, amb conseqüències planetàries alarmantment imprevisibles.

S’ofereixen com a model un parell de pel·lícules absurdes. Aquella de Stanley Kubrick, Doctor Strangelove en anglès, Teléfono rojo, volamos hacia Moscú, en espanyol, en la qual una seqüència d’errors propiciada per un militar manifestament boig condueixen el món a l’apocalipsi nuclear. I Being There, o Bienvenido, Mr. Chance, en la qual un jardiner atrapat a la infància acaba sent nominat per a la presidència dels Estats Units.

Independentment de qui guanyi l’elecció presidencial, la tabola ja ha estat servida. Una història al New York Times de dilluns explicava que el règim iranià ja no sentia la necessitat d’animar els seus seguidors a cremar efígies de l’Oncle Sam. El Gran Satanàs es ridiculitzava sol. Els aiatol·làs van donar el vistiplau perquè es transmetessin els debats entre Trump i Hillary Clinton en directe a la televisió estatal.

El New York Times va citar un analista iranià dient que no hi havia una manera més bona de demostrar com n’és d’“idiota”, “corrupte” i “repel·lent” el sistema polític de la superpotència.

A conclusions similars deuen haver arribat els habitants de la majoria dels països del món, siguin dèspotes o democràtics els seus governs. Líders com Trump s’han imposat per cop d’estat però poques vegades per elecció lliure. És inconcebible que en l’Europa d’avui un bufó semblant pugui arribar a ser un candidat seriós al lideratge polític del seu país.

La premsa nord-americana ha intentat consolar els seus lectors comparant Trump amb Silvio Berlusconi. Res a veure. Comparat amb Trump, Berlusconi posseeix la solemnitat de Charles de Gaulle, la intel·ligència de Winston Churchill, la sagacitat de Nelson Mandela i el tacte de la reina d’Anglaterra.

Ara, si s’ha demostrat alguna cosa és que els Estats Units són definitivament la terra de l’oportunitat. Potser el que motivi en el fons els analfabets polítics que avui voten per Trump sigui la noció que, si ell pot arribar a la Casa Blanca, qualsevol d’ells també podria fer-ho. Si ho aconsegueix, el xou està garantit. Cantinflas fent el paper de Calígula en la versió moderna del declivi i la caiguda de l’imperi.

L’alternativa és business as usual. Una versió insulsa de business as usual. Hillary Clinton no és un personatge ni còmic ni taquiller. Però si en unes poques hores ella és declarada la vencedora, gairebé tots dormirem millor, fins i tot asseguts al sofà veient les notícies al televisor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS