Els EUA afronten el repte de la reconciliació després d’una campanya electoral esquinçadora

Les eleccions més aspres en temps recents als Estats Units poden desembocar en una presidència dominada per la paràlisi legislativa. La persona que succeeixi Barack Obama al capdavant de la Casa Blanca afrontarà una oposició hostil, que qüestionarà la seva legitimitat, o fins i tot la seva preparació per exercir el càrrec. L’elecció d’aquest dimarts, al final d’una intensa campanya electoral entre la demòcrata Hillary Clinton i el republicà Donald Trump, amenaça d’agreujar encara més la polarització política i social que s’ha viscut durant els anys de Barack Obama. Però a diferència d’altres eleccions, avui no existeix cap esperança que els comicis serveixin per guarir les ferides i portin més harmonia entre demòcrates i republicans.

La campanya entre Trump i Clinton –tots dos, al contrari que Obama, polítics amb una alta taxa d’impopularitat– ha estat de terra cremada. El republicà va amenaçar la demòcrata d’empresonar-la si arribava a la Casa Blanca i va indicar que no reconeixeria el resultat electoral si perdia. També van mostrar intenció , ell i altres republicans, d’iniciar un procés de destitució en cas de victòria de Clinton. El retorn, al tram final de la campanya, del cas del servidor de correu electrònic que ella va utilitzar quan era secretària d’Estat es va interpretar com un mal auguri. Una presidència amb Clinton seria un malson d’escàndols reals i ficticis, a l’ombra per investigacions sense resultat però sense fi.

Clinton –com Obama, com la majoria de la premsa i com els principals socis internacionals dels EUA– va alertar de la vena autoritària del seu rival. Un resultat que porti Trump a la presidència, deia, no seria una elecció més. Posaria en perill alguns dels fonaments de la república. Tornar de seguida a la normalitat després d’any i mig sumits en una muntanya russa, a la vora del precipici, s’antulla improbable.

La polarització no és nova. El politòleg Francis Fukuyama, que es va fer famós en teoritzar sobre la fi de la Història, ha encunyat el terme vetocràcia per designar una deriva perniciosa del sistema d’equilibri de poders als EUA. Aquest sistema, amb un Congrés i un Tribunal Suprem forts destinats a contrarestar qualsevol ambició absolutista del president, és la base de la democràcia nord-americana. Cap poder és més que un altre, tots es vigilen entre si.

Però el sistema “s’ha convertit en massa porós, massa democràtic per al seu propi bé, donant a massa actors els mitjans per torpedinar els ajustos en les polítiques públiques”, ha escrit Fukuyama. En la vetocràcia tothom veta tothom: tots tenen poder per destruir però no per crear.

En els anys de Obama, la polarització s'ha accelerat. El president va arribar a la Casa Blanca el 2009 amb la promesa d’unir el país i acabar amb les divisions partidistes a Washington, demostrar, com deia, que “no hi ha una Amèrica liberal [progressista, a EEUU] i una Amèrica conservadora” i “no hi ha una Amèrica negra i una Amèrica blanca i una Amèrica llatina i una Amèrica asiàtica”, sinó que “el que hi ha són els Estats Units d'Amèrica”.

De seguida Obama va descobrir que el Washington real i l'ideal orbitaven per galàxies llunyanes. En el Washington ideal, el bé comú dissimulava les arestes més sectàries. En el real, Obama va veure com el Partit Republicà li donava l'esquena, tant bon punt va arrencar el seu mandat, en les seves dues iniciatives centrals: el pla d'estímul fiscal per sortir de la Gran Recessió i la reforma sanitària. Quan els republicans van recuperar el control de la Cambra de Representants el 2011, qualsevol possibilitat de legislació ambiciosa va quedar avortada. Els EUA van entrar en un bloqueig permanent, esquitxat de disputes fiscals que van apropar el país al precipici de la suspensió de pagaments.

Després de cada elecció, legislativa o presidencial, es renovava l'esperança en la fi d'aquesta paràlisi. I cada vegada els fets desmentien l'esperança.

La política nord-americana entra avui en una fase desconeguda, una nova dimensió, potencialment més virulenta, la de la vetocràcia. Les ferides —cada bàndol considera l'altre candidat una criminal, o un incompetent— no seran fàcils de curar.

La primera prova serà el nomenament d'un jutge del Tribunal Suprem per substituir el difunt Antonin Scalia. El substitut nomenat pel demòcrata Obama, Merrick Garland, fa mesos que espera que el Senat li confirmi, però els republicans ho impedeixen. El president també vol aprofitar aquests mesos de transició, fins que el 20 de gener juri el càrrec el seu successor, per clausurar la presó de Guantánamo, un dels comptes pendents dels seus vuit anys a la Casa Blanca, o intentar una improbable ratificació del TPP, el tractat de lliure comerç amb països de la conca del Pacífic.

Més complicat serà tancar les fractures socials que la campanya ha exposat. Les ofenses de Trump a les minories i les dones. El racisme i la misogínia que persisteixen en aquest país. La realitat d'una classe treballadora blanca ignorada pels polítics en les últimes dècades i que ha trobat en Trump un portaveu. EEUU trigarà a pair l'elecció del 8 de novembre del 2016.