Els Estats Units mesuren la força en les urnes del populisme mundial

Els Estats Units, país que s'enorgulleix del seu caràcter excepcional, sintonitza de vegades amb els corrents de fons de la resta del món i, en particular, d'Europa. Va ocórrer a principis dels anys vuitanta, quan la victòria del republicà Ronald Reagan va coincidir amb el Govern al Regne Unit de la conservadora Margaret Thatcher. Tots dos van captar l'esperit dels temps. La seva revolució econòmica encara defineix el camp de joc de les societats occidentals. La sintonia es va repetir als noranta, quan als EUA, el Regne Unit i Alemanya van arribar al poder polítics de la tercera via, pragmàtics de centreesquerra que volien adaptar la socialdemocràcia al món posterior a la caiguda del Mur de Berlín.

Les eleccions de dimarts són un altre d'aquests moments. Després de la Gran Recessió, que va colpejar les classes mitjanes, els EUA i Europa tornen a coincidir. Des del vot a favor del Brexit a l'ascens del Front Nacional de Le Pen a França, des de la irrupció de Podem a Espanya i Syriza a Grècia al fenomen Beppe Grillo a Itàlia o els avanços dels contraris a la immigració a Holanda o Alemanya, és l'hora del populisme.

Per als nord-americans, la paraula populisme no té connotacions positives ni negatives. No és progressista ni conservadora. Com sosté l'historiador Michael Kazin a The populist persuasion (La persuasió populista), més que una ideologia és una retòrica que defineix el terreny en termes d'enfrontament entre els de baix i els de dalt, el poble i les elits.

"Des de fa vuit anys, als Estats Units pel 80% de persones els sous no han crescut. Només el 20% de dalt ha experimentat creixement econòmic", diu a Washington a EL PAÍS Arthur Brooks, president de l'American Enterprise Institute i un dels intel·lectuals de pes en la nova dreta nord-americana. "Quan passen aquestes coses, i durant tants anys, hi ha més populisme. Ha passat moltes vegades a Europa. De tant en tant, als EUA. Ja som Europa. Tenim un candidat com Le Pen o com Nigel Farage o Beppe Grillo o qualsevol altre".

"I quan la gent ha d'esperar tant [a la recuperació econòmica] arriba un moment de frustració en el qual apareix un polític que té explicacions", continua Brooks. "I diu: 'Jo et puc explicar el que està passant aquí. Els immigrants vénen de Mèxic i et treuen la feina. O els xinesos. O les guerres xuclen els diners del país'. No és veritat, però la gent diu: 'Almenys hi ha algú amb explicacions'".

Quan Trump assegura que el sistema està manipulat, o que existeix un complot dels mitjans de comunicació, els bancs i foscos interessos internacionals en contra d'ell, apel·la als greuges dels seus votants davant un establishment que creuen que els dóna l'esquena. Però les seves mentideres teories conspiratives reflecteixen, potser involuntàriament, una realitat: a les elits —la premsa, Wall Street, els vells caps republicans, els laboratoris d'idees, l'aparell de defensa, grans institucions internacionals— els espanta la possibilitat de veure'l a la Casa Blanca.

Un nou Front Popular

Una victòria de Trump i el seu nacionalpopulisme políticament incorrecte suposaria una derrota d'aquestes elites, una sacsejada al sistema al país amb el qual es mesura, per emulació o oposició, la resta del món. I seria una prova que les salvaguardes dels sistemes democràtics són insuficients per impedir l'arribada al poder d'un polític amb un discurs demagògic i autoritari. Si pot passar aquí, pot passar a qualsevol lloc.

També poden haver-hi lliçons en una victòria de Clinton, com la seva coalició amb les minories racials insultades per Trump. O l'aliança amb el senador per Vermont Bernie Sanders, afí al populisme d'esquerres. I una altra lliçó: la unió transversal amb els republicans anti-Trump.

"Que tinguis republicans de sempre com George H. W. Bush recolzant Clinton, significa que has de construir una espècie de Front Popular, per utilitzar aquest vell terme inspirat pels comunistes", diu Kazin, codirector de la revista socialdemòcrata Dissent. "El que Hillary no ha fet és impulsar un programa atractiu", afegeix. "Ha decidit: farem campanya contra Trump, pensant que amb això en tindria prou per guanyar. Hauria pogut convèncer persones de classe treballadora si hagués parlat més d'universitats gratuïtes, d'augmentar el salari mínim. Els partits socialdemòcrates han de recordar a la gent el que els agrada sobre l'ordre socialdemòcrata. I si no ho fan, d'alguna manera mereixen perdre".

Si en el major moment de fúria contra l'establishment guanya Clinton, enviarà un missatge: encara que el malestar estigui aquí per quedar-se, el sistema és capaç de resistir.