PSOE, PSC, Rufián i ‘la cobra’ de Bisbal

El “no” dels diputats del PSC a la investidura de Mariano Rajoy obliga el PSOE a reaccionar. Les darreres informacions apunten a una sanció econòmica i a una revisió del marc de relació entre els dos partits que podria suposar mantenir l’aliança electoral però deixar el socialisme català sense representació als òrgans directius del PSOE. Una situació que podria suposar que els militants del partit català no votarien a les primàries del PSOE.

La crisi ha estat motiu editorial. La Razón ha defensat (1 novembre) que el PSOE expedienti els 15 diputats “sanchistes”, entre ells els del PSC. En un altre editorial (31 octubre) sostenia que el PSOE ha de tenir capacitat de decisió en el socialisme català. El diari subratllava la asimetria que suposa que el PSC tingui representació en els òrgans directius del PSOE i el PSOE no la tingui dins de l’organigrama del PSC. “Sembla lògic que aquest protocol es canviï (...) La crisi del socialisme també té a veure amb ser incapaços de tenir una mateixa política a tot el territori espanyol”. En aquest mateix diari, (1 novembre), Toni Bolaño apuntava una fórmula semblant a la del CDU d’Àngela Merkel i la CSU bavaresa: un únic grup parlamentari, però la CDU no es presenta a les eleccions bavaresa i a l’inrevés. Segons l’articulista, el PSC podria no estar representat a l’Executiva del PSOE, però podria participar en l’elecció de secretari general, fórmula que no exclouria que un català aspirés a dirigir el PSOE. Per a Marcos Pardeiro (La Razón, 30 octubre) PSC i PSOE estan condemnats a la separació, però no al divorci i exclou que el PSOE vulgui recuperar la federació catalana del partit. El periodista destaca que aquest distanciament entre els dos partits arriba quan els sectors més catalanistes del PSC han abandonat la primera línia o ja no hi són.

Elpuntavui (26 octubre) afirmava que “les conseqüències de la desobediència catalana s'hauran de veure (...) En el pitjor dels casos, el PSOE es podria presentar amb les seves sigles a Catalunya, una opció defensada per la vella guàrdia del partit. Però el PSC, que tem una fuita de vots cap a ERC i els comuns, no pot fer altra cosa que marcar un perfil propi davant d'una segura ensulsiada socialista a tot l'Estat per la col·laboració amb Rajoy”. Salvador Cot (Elmón) analitza que “la disjuntiva del PSOE era Mariano Rajoy o Pablo Iglesias. I ja han triat. La del PSC és Albiol o Colau. I, justament, han escollit l'opció contrària a la de Ferraz. La bifurcació de PSOE i PSC no és conjuntura, és supervivència. A aquestes altures de la història tenen interessos contraposats. I no hi ha impuls més primari que la pròpia salvació”.

Toni Soler (Ara, 30 octubre) escriu que el PSC ha desafiat el PSOE perquè si feia costat al PP difícilment es tornaria a aixecar a Catalunya. “Estic segur que Iceta i companyia preguen junts perquè després del mal tràngol la tempesta passi de llarg”. Que bonic, escriu, seria que a la pròxima Festa de la Rosa es pogués rebre Pedro Sánchez com un heroi federal. “Ell, l’home del pacte amb Ciutadans”. Al mateix diari i dia, David Miró considera que la resolució del conflicte entre el PSC i el PSOE “servirà per calibrar el grau de salut del projecte federal espanyol”. Si s’expulsa els socialistes catalans dels òrgans de govern, el PSOE s’haurà descatalanitzat (“¿és imaginable un comitè federal en què s’abordi la qüestió catalana sense que hi hagi catalans?”) i el PSC haurà perdut un dels seus principals arguments electorals: la capacitat d’influència a Ferraz. Això suposaria enterrar el federalisme col·laboratiu i passar a una mena de confederalisme forçat amb l’amenaça de ressuscitar la federació catalana del PSOE. Miquel Porta Perales (Abc, 28 octubre) contempla el nacionalisme català molt content amb el “no” del PSC a Rajoy i veu els afalacs del nacionalisme al PSC com una mala cosa. Joaquín Marco (La Razón, 28 octubre) subratlla que antics dirigents del PSOE “tan lúcids” com Rodríguez Ibarra demanen la ruptura amb el PSC i recuperar la vella idea d’una federació del PSOE. José Antonio Zarzalejos (La Vanguardia, 23 octubre), analitzant el divorci entre els dos partits, dedicava un apartat a Josep Borrell que “ha refrescat el discurs dels veterans i l’ha fet atractiu als joves”. I acaba: “Ara és un polític amb vigència i recorregut”.

Segons Josep Cuní, al PSC se li pot obrir una via inimaginada fa un mes i recuperar el vot d’esquerra catalana que sense voler sortir d’Espanya tampoc vol viure les incomprensions actuals

 Rufián. Un tema que ha tingut molta literatura ha estat la intervenció de Gabriel Rufián en el debat d’investidura tractant, entre d’altres coses, els socialistes de judes. Vicent Partal, a Vilaweb, diu que “la intervenció de Rufián em va semblar excessiva. Tenia tota la raó en el que deia però pel meu gust personal es va excedir en la forma. No crec que calgués el to d’alguns moments”. Iu Forn, a Elnacional.cat, escriu que “hi ha uns quants ofesos que parlen del to. Es veu que va molestar-los molt el to. Miri, sí, per ser català, és un to poc Duran i Lleida, com per comparar, oi? Va ser agre? Sí, com ho són molts discursos fets al Congrés o al Parlament de Catalunya. En fem la llista? Va ser injust amb el PSC? No sóc diputat (ni diputada) del PSC, però jo no m'hauria donat per al·ludit (ni per al·ludida), sobretot perquè el PSC ha mantingut la seva determinació de desmarcar-se totalment del PSOE. Per tant, era evident que la cosa no anava contra ells (ni contra elles) (...) D'un discurs que podria ser considerat per algú com a inoportú a un discurs qualificat d'insultant i que indigni tant alguns professionals de la crispació, miri, què vol que li digui...”. Al mateix mitjà, Agustí Colomines sosté que “Rufián es va equivocar molt. O no, segons què pretengués. Si del que es tractava era de competir amb el PSC per veure qui s’alia primer amb En Comú Podem, el seu discurs va ser impecable, per bé que un pèl mal educat. Si del que es tractava era d’arrossegar els socialistes cap al dret a decidir, reivindicació que no haurien d’haver abandonat mai, l’error de Rufián va ser majúscul. Imperdonable. Els independentistes moderats i amb una mica de cervell no haurien de riure-li la gràcia, perquè Rufián els ha fet un flac favor. Hi ha errors que trenquen ponts i bastides. Recordar els GAL al diputat basc Eduardo Madina, que va perdre una cama després d’un atemptat d’ETA el 2002, o fer-ho als companys d’Ernest Lluch, mort a mans dels terroristes bascos el 2000, no és la millor manera d’establir lligams fraternals amb els socialistes catalans que dissabte al vespre es van atrevir a plantar cara al PSOE”.

El polítics també han intervingut. Alberto Garzón, a la seva web escrivia que és hipòcrita tenir un discurs d’esquerres i rupturista a Madrid i a Catalunya anar de la mà de la burgesia catalana i estar disposat a parlar amb aquesta burgesia i la dreta espanyola per tombar el govern d’Ada Colau. Tardà, via Twitter, i Garzón han continuat la conversa. Tardà li ha recordat que si el PCE va pactar amb els franquistes a la transició, ERC pot negociar amb demòcrates per proclamar la República. Buscant-se la incoherència mútua, Garzón li recorda que va abandonar el PSUC per aquell pacte i Tardà li replica preguntant-li si els del Partit Demòcrata Català són burgesos corruptes perquè va votar ell contra el suplicatori a Francesc Homs. Rufián ha respost a Garzón, “amb afecte”, que el problema és que el PSOE va trair els seus votants.

Enric Hernàndez (El Periódico, 2 novembre) considera el discurs de Rufián “prepolític i primari” i el veu com un símptoma de la política contemporània: “busquen notorietat a cop de titular (...)Potser és la seva manera de dir-nos que no tenen solucions”. Sergi Pàmies escriu a La Vanguardia (1 novembre) que com la majoria de crítiques arriben des de la dreta, “sembla que des de l’esquerra faci vergonya opinar que el seu estil d’oratòria i gestió de la imatge pública està més a prop de Kiko Hernández o d’Eduardo Inda que d’un dirigent intel·ligent i responsable”. Josep Maria Fonolleras (El Periódico) creu que Rufián converteix la crítica sagnant, que té raons contundents, “en una pantomima que tenyeix el discurs dels colors de la mediocritat escènica”. Jordi Èvole (El Periódico, 31 octubre) es pregunta si era ell o la seva caricatura. Antoni Puigverd (La Vanguardia, 30 octubre) s’interroga sobre quin rendiment polític en traurà ERC d’aquest discurs. “Ajudarà a ampliar o a contraure les bases de l’independentisme?” aquest discurs que volia ser divertit i va ser estrictament sàdic.

La cobra. Però si una anècdota ha tingut ressò mediàtic i polític ha estat la cobra (gest per evitar un petó) de David Bisbal a Chenoa en un concert d’OT. A Podem han buscat la metàfora política. Errejón ha vist un Bisbal que tracta Chenoa com el PP ha tractat el PSOE. Rita Maestre, en canvi, ha criticat els comentaris masclistes sobre Chenoa. Avui mateix, Oti Rodríguez (Abc) aplica el concepte a un altre àmbit polític a un article que titula “Rajoy i Puigdemont es fan la cobra”. Una metàfora que pot tenir més expansions en el futur.