Quan hi tocaven

A Cuando pintábamos algo en Madrid es barregen notícies, un retrat de la cort madrilenya i una autocrítica d’acer —amb gotes de vinagre— a la trajectòria del nacionalisme català, temps enrere moderat.

Com que això és un periòdic, comencem per les notícies, que ens narra, àgil, l’antic diputat de CiU Josep López de Lerma, 25 anys al Congrés. Notícies: fets ocults fins ara i per tant notícies quan surten a la llum.

La més singular és el recompte de les vegades que un president espanyol —fos Adolfo Suárez, Felipe González o José María Aznar— va proposar als nacionalistes entrar en el Govern central: fins a sis cops, comptabilitza l’autor. I el seu cap polític sempre s’hi negà.

De vegades perquè temia la “capacitat de seducció” de l’oferent (Felipe). A cops ho justificava perquè deixaria CiU presumptament òrfena de “garanties viables i fiables” (?) de compliment programàtic... L’explicació de Lerma és menys heroica. El fundador de Convergència s’hi nega per culpa del “seu ego, que és majúscul, encara que ho amagui, com vols que un dels seus vagi per davant d’ell en la prelació d’autoritats? Això és definitiu”, argumenta.

Potser rememora la confessió de desencís de Francesc Cambó pels ministres que va col·locar: si valien, li feien ombra; si no, no li servien de res. Però amb una gran diferència de valoració sobre la qualitat de tots dos personatges. Lerma no oculta el seu punt de vista: “Mai no vaig amagar que CiU hauria d’haver entrat al Govern d’Espanya”. Qui podia decidir “ho va impedir en persona tants cops com fou cridat a corresponsabilitzar-se de la governació. Sempre ho rebutjava en benefici de Catalunya, deia, però mai no el vaig creure. Avui, encara menys”, conclou.

Més notícies. El vespre del cop d’Estat del 23-F de 1981, no va ser el Rei Joan Carles qui va dir al president de la Generalitat: “Tranquil, Jordi, tranquil”, sinó que va ser a l’inrevés: “Tranquil, Majestat, tranquil”. Noblesa de Lerma obliga, sobretot quan sabem quins rosegons fa del personatge.

També és força alliçonador, i al·lucinant, el costum ressenyat de l’esmentat pare de la pàtria d’escriure cartes oficials, amb paper i segell oficial de president de la Generalitat de Catalunya... i no signar-les! L’autor n’aporta testimonis dues vegades: jurisprudència.

Sobre les relacions entre el partit del nacionalisme espanyol i el seu homònim català, destaquen dues dades. Una, el fet greu, però explicat de forma molt divertida, que l’Obra per excel·lència del mandatari nacionalista, l’eix transversal (i que va inaugurar manta vegada), va ser íntegrament finançada pel Govern central, aquell que tant asfixia els catalans, segons expressió que va popularitzar sense escrúpols.

L’altre, l’acord que va obtenir amb Aznar per incorporar la marca CAT a les matrícules, allò que el bunquerià de Quintanilla de Onésimo va qualificar despectivament de “xapes”. Doncs bé, no va ser aquest qui va frustrar l’aplicació de l’acord, sinó... els del “pinyol” convergent.

Hi ha moltes més notícies, i trossos de notícia, sobre els dossiers de presumpcions al voltant de la Família per antonomàsia; sobre el nomenament del bandit Pascual Estevill per al Poder Judicial; sobre les relacions internes de la cúpula nacionalista. I alguns judicis de valor lleugerament fonamentats, i una dada inexacta: no va ser Fuentes Quintana qui va idear els Pactes de la Moncloa, sinó l’equip del ministre José Luis Leal, tot i que el vicepresident Fuentes s’erigí en el gran patrocinador.

Hi ha en aquest llibre de memòria, que no pas de memòries, un gran cabal de dades, anècdotes i reflexions, i cap frivolitat. I una aproximació seriosa i respectable a tres assumptes clau de Catalunya: la (no) participació en el Govern de la formació que va cofabricar més del 80% de les lleis espanyoles (PSOE i PP són pares de la meitat, aproximadament); la divisòria domèstica pujolisme/roquisme; i la discutida i valorada aportació a la governabilitat.

El títol potser induirà a certa confusió: quan existien, quan remenaven les cireres, quan hi tocaven (i tocaven el poder): però no és un exercici de tirada nostàlgica pel passat, convertit en un temps sempre superior, no. Hi ha reivindicació de la pròpia trajectòria (passada, és clar), com és normal. Però sobretot, fets, i explicació de fets. Llegidora, en petites càpsules destriables. Un llibre molt útil.