Les coses encara són blanques i negres

A l'avinguda Sussex, a Newark (Nova Jersey), s'observen pocs signes de vida, si hom hi passeja un divendres, un diumenge o un dilluns. Ni locals oberts, ni gent al carrer ni a les cases humils, un silenci aclaparador. Només l'interrompen l'entrada dels nens de dos col·legis de la zona i les activitats de l'església baptista de Nova Esperança, allà on un dia va començar a cantar Whitney Houston. Es troba en un barri poc recomanable per a alguns, en transició per a uns altres, i és una de les zones de major concentració de població negra de la ciutat, una de les més segregades dels Estats Units.

John Abeigon, d'origen gallec, president del sindicat de professors, mostra durant una passejada per la zona que ell és dels menys optimistes. “Aquí molta gent se'n va, famílies que van arribar fa molts anys, al cap d'un temps, quan poden marxen. Vénen a Newark a treballar i se'n van a les seves cases dels suburbis”, explica. Abeigon va créixer en un barri d'espanyols i portuguesos, als anys noranta es va traslladar a Mapplewood, una zona residencial propera a Newark, i fa cinc anys va tornar a la ciutat, a una casa modesta en el veïnat històric de Forest Hills.

Mig segle després que acabessin les lleis de segregació racial, blancs i negres segueixen sense viure junts del tot. El juny de 2017, EUA celebra mig segle de la sentència que va permetre els americans casar-se amb algú d'una altra raça, però de totes les noces de 2013, només el 12% van ser interracials (l'estadística, de l'Institut Pew, no separa els llatins dels blancs). I va ser un rècord històric. Les dades del cens, analitzades per la Brookings Institution, també reflecteixen avenços mínims entre 2010 i 2014. Nova York, Newark, Jersey City, Chicago o Milwaukee figuren en els primers llocs. Si abans era la llei la que separava les races, ara ho fan els diners. “La raça dominant és la verda”, el verd dels dòlars, lamenta Abeigon.

A Newark, només l'11,6% de la població és blanca (dades de 2010); el 86% són negres i llatins. A Maplewood, per exemple, els blancs representen el 53% i els afroamericans i llatins el 42%. Si a Newark la renda familiar mitjana era d'una mica més de 34.000 dòlars el 2014 (uns 30.970 euros), a Maplewood superava els 116.000 dòlars, més del triple. Si a la primera el 28% no té assegurança mèdica, a la segona són menys del 10%. Són bretxes comparables a les d'altres suburbis per l'estil, com Bloomfield o Montclair.

"Els que es queden a les ciutats són els afroamericans i els llatins, que tenen els sous més baixos, i quan es perden els contribuents blancs, es produeix aquest deteriorament dels serveis”, explica un activista de Nova Jersey

“Els que es queden a les ciutats són els afroamericans i els llatins, que tenen els sous més baixos, i quan es perden els contribuents blancs, que més contribuïen al pagament d'impostos, es produeix aquesta deterioració dels serveis, perquè depenen en bona part dels recursos locals”, explica, per la seva banda, Christian Estevez, membre d'una entitat anomenada Latino Action Network.

L'any passat, poc després que esclatés l'escàndol de les aigües contaminades de Flint (Michigan), es va saber que l'aigua de les escoles públiques de Newark contenia plom pel mal estat de les canonades i els escassos recursos per arreglar-les.

Com més humil és el barri, pitjors serveis, pitjor salut i més crim, i això en àrees com Nova Jersey significa parlar de raça, ja que la pobresa castiga molt més els afroamericans i llatins que els blancs. I amb la Gran Recessió, la bretxa ha crescut al conjunt del país: el patrimoni net mitjà d'una família blanca el 2013 eren 141.900 dòlars, el d'una de negra 11.000 i el d'una d'hispana 13.700, segons les dades del Pew Research. Les coses, a Estats Units, sí que són blanques o negres.

‘Apartheid’ escolar

El 2013, un informe de la Universitat Rutgers, de Newark, va sacsejar Nova Jersey en abordar la segregació de les escoles d'aquest Estat i parlar directament d'“apartheid”. Aquell estudi va identificar 17 escoles xàrter (operades de forma privada però amb fons públics) amb menys d'un 1% d'estudiants blancs i la majoria estaven a Newark. Nou no tenien un sol blanc i quatre en tenien entre el 0,3% i 2,5%. Per contra, en 14 d'elles els negres suposen entre el 84% i el 100% dels estudiants.

“Quan parlem de segregació, parlem de separació i desigualtat, ambdues basades en la raça i en la pobresa, i aquests dos aspectes s'alimenten entre si”, explica Deborah Smith Gregory, una mestra jubilada i responsable per Newark de la NAACP, una associació en defensa de la gent de color. “Darrere d'aquesta desigualtat sempre va haver-hi un motiu econòmic. Se'ns va portar a aquest país com a força de treball i els EUA es van convertir en la primera potència econòmica amb el suport de la mà d'obra esclava dels negres”, afegeix.

En llocs com Ferguson (Missouri), hi ha hagut un èxode de blancs en els últims anys

Amb la fi legal de la segregació, alguns barris van anar perdent vida. “La integració ha fet que molta gent a la qual li ha anat bé marxi, molts professionals i molts negocis. Jo m'he volgut quedar però molta gent ha marxat. En l'època de la segregació, les comunitats negres eren més vibrants; òbviament no estic defensant la segregació, però és un fenomen que ha passat”, reflexiona Smith.

En algunes ciutats, l'èxode dels blancs ha estat massiu. A Ferguson, Missouri, símbol ja de les protestes del moviment Black Lives Matter (Las vides negres importen) després de la mort d'un jove desarmat per la policia el 2014, la població blanca va caure de 16.454 a 6.206 entre 1990 i 2010, segons dades censals recollides per The Atlantic. La segregació racial és, també, una de les majors causes de la disparitat en la salut dels nord-americans.

Una forma de bloquejar l'entrada dels pobres a determinats barris, es queixa Estevez, està en mans dels Governs locals, ja que, sosté, amb els planejaments urbans poden fer prevaler un tipus de construcció per a famílies d'alt poder adquisitiu, vetar els apartaments i així reduir l'habitatge assequible al mínim.

Els EUA són a punt d'acomiadar-se del primer president negre de la seva història, Barack Obama, tot un símbol de progrés, però quan baixes al carrer, a allò que reflecteix l'estadística, Amèrica segueix fracturada.