Barcelona reconstruirà un edifici premiat el 1992 i derrocat fa vuit anys

Potser hi ha una segona vida per a les grans planxes de formigó que descansen en un solar al costat de les instal·lacions esportives del Vall d’Hebron de Barcelona. Formaven part de les instal·lacions que es van construir per als Jocs Olímpics per al tir amb arc i van ser distingides amb el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura del 1992, que va reconèixer la qualitat del projecte d’Enric Miralles (mort el 2000) i Carme Pinós. Després de la cita olímpica, aquelles instal·lacions es van reconvertir en el que són avui: un complex esportiu de camps de futbol i rugbi que té 4.500 usuaris. Un dels dos edificis d'aquell complex va ser derrocat el 2008 per la construcció d'un túnel de maniobres de la línia 5 del metro i les lloses que el formaven van ser amuntegades al solar, on continuen abandonades. Ara l'Ajuntament de Barcelona, concretament el regidor d’Arquitectura, Daniel Mòdol, reprèn la reconstrucció del que es va enderrocar i està pendent d'una reunió amb el Departament de Política Territorial i Sostenibilitat de la Generalitat per activar-ho.

La desconstrucció de l'edifici premiat la va fer GISA ­–l'empresa de la Generalitat que s'encarregava de l'execució de les obres del metro, ara anomenada Infraestructures.cat–, que es va comprometre a assumir el cost de la reconstrucció posterior. “La societat GISA assumeix la redacció i execució del projecte de reconstrucció de l'edifici en el lloc que l'Ajuntament assenyali, que inclourà la urbanització de l'entorn”, sostenia el conveni que es va signar el 23 de maig del 2007 entre l’Ajuntament i GISA. Un conveni que també especificava que aquest encàrrec recauria en Carme Pinós, “arquitecta coautora de l'edifici”, i que, a més, va autoritzar-ne l’enderrocament. Pinós va presentar el nou projecte executiu del pavelló, el juliol del 2010, en què es reutilitzava el material conservat, i va cobrar per això. El pas següent era la licitació de la direcció de l'obra. Mai es va arribar a fer. Des d’Infraestructures.cat s'argumenta, com a resposta a les preguntes d’aquest diari, que hi havia una clàusula segons la qual si al cap de 12 mesos no es licitava la direcció de l'obra el contracte “quedava rescindit”. Mentrestant es van col·locar uns barracons per als vestidors i les oficines de forma provisional, que encara estan en ús.

Pinós no va ser informada que el seu projecte es paralitzava i el juny del 2013 es va assabentar que Infraestructures.cat havia convocat un concurs per a la realització dels nous vestidors. L'arquitecta va mantenir dues reunions per preguntar què passava amb el projecte que ella havia presentat i amb el compromís que hi havia. Es va entrevistar amb Javier Flores, llavors subdirector general d'aquesta empresa pública, i Vicente Guallart, que va ser l’arquitecte en cap en el mandat de Xavier Trias. I també va exposar l'anomalia al Col·legi d’Arquitectes i al llavors regidor Antoni Vives.

Portaveus d’Infraestructures.cat van explicar que el projecte de Pinós es va descartar “per raons pressupostàries” i que per això es va decidir convocar un nou concurs, que el va guanyar Moisés Gallego. Els vestidors són “provisionals” i no invaliden el projecte de Pinós, que es farà en “algun moment”, segons Infraestructures.cat. Una provisionalitat a la qual s'al·ludeix en un document del Consistori del 8 de maig del 2014: “A causa de l'elevat cost de restitució dels vestidors […] es decideix conjuntament amb totes les parts implicades construir uns nous vestidors i deixar per a més endavant la restitució dels vestidors de Miralles [i Pinós]”. Una temporalitat amb la qual no està d'acord l'arquitecta, que considera que aquesta obra invalidarà la seva.

El Consistori vol impulsar la reconstrucció tal com es va establir en el conveni signat el 2007 i d'acord amb el projecte executiu de Pinós, que va ser acceptat el 2010. “Entenc que és absurd fer una cosa provisional amb un cost com el que té. El que cal fer és construir el projecte a què es va comprometre la Generalitat”, va manifestar Mòdol. Sobre la qüestió de si el material acumulat estarà en condicions, l'arquitecta ho té clar: “Segur que es podrà fer servir”.