“Cal rescatar Gaudí del seu èxit”

Després de tres anys, l’arquitecte i historiador de l’art Juan José Lahuerta (Barcelona, 1954) ha deixat de ser cap de col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i s’ha incorporat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona de la Universitat Politècnica (ETSAB). “Enyorava la tarima, els estudiants, les classes i escriure”, explica aquest elegant professor amb aspecte de savi que llueix ulleres retro com quevedos. El 2 de novembre serà, oficialment, director de la Càtedra Gaudí.

En aquests anys Lahuerta ha fet un tomb al MNAC, tot presentant l’art modern fugint de les explicacions on les avantguardes són les protagonistes i mostrant la complexitat del moment. Tot i l’èxit, que ha portat a augmentar en un 15% el nombre de visitants, Lahuerta creu que Barcelona no ha entès encara que el MNAC és el seu museu. “Fer una exposició amb 50 picassos és fàcil, si tens diners. El que és difícil és articular un discurs que serveixi per comprendre què ha estat l’art modern i la posició que han tingut els artistes en la societat i la burgesia que necessitava símbols on reconèixer-se”. Lahuerta seguirà vinculat al MNAC com a assessor extern comissariant exposicions com Picasso romànic, amb 40 obres del malagueny en diàleg amb els absis romànics, mentre que el 2017 hi haurà nova presentació de Renaixement i Barroc i es plantegen canvis en el romànic i el gòtic. “Cal anar cap a la col·lecció única del MNAC”.

Però ara se centrarà en Gaudí, un vell conegut de Lahuerta, del qual és un gran especialista (també de Dalí). El primer que vol és integrar la càtedra, creada el 1956, a l’ETSAB. “Han tingut una vida al marge”. També establir un programa d’investigació i inventariar el seu ric patrimoni, com les 40.000 plaques fotogràfiques del segle XIX i XX. Però el seu projecte va més enllà de Gaudí: “Amb el fons, un dels millors del món en la seva especialitat, la càtedra ha de ser un centre d’estudis de l’arquitectura del segle XIX i XX, no un centre vuitcentista que es passa la vida intentant saber de quin color portava els calçotets Gaudí el dia 2 de gener de 1893”.

Segons Lahuerta a Gaudí l’han perjudicat moltes coses, com ara el que la majoria dels seus treballs estiguin en mans privades. “A Gaudí cal rescatar-lo del seu propi èxit, hi ha d’haver un control patrimonial dels seus edificis, exigir que la seva explotació reverteixi a la ciutat, cosa que no passa. La pressió que pateixen edificis com la Pedrera i la Casa Batlló és tal que els porta a desaparèixer en sentit físic, perquè s’han fet reformes per adaptar-los a la multitud que el visita diàriament i en el sentit profund: són edificis d’habitatges que es van buidar per convertir-los en centres turístics. Les reformes dels inquilins tenien dimensions domèstiques, ara són monumentals”.

L’èxit actual de Gaudí radica que “va crear edificis que tenen molt a veure amb l’estètica de les multituds, la de la naturalesa petrificada del mar i les novel·les de Jules Verne, i aquestes estètiques no han canviat”. I l’enfronta a arquitectes com Le Corbusier, el qual també coneix: “Un elitista davant les obres del qual cal preguntar mil vegades què signifiquen i acabes derrotat”. No obstant això, Lahuerta creu que el que perdura i ven és la cara amable de Gaudí: “S’explica que és un artista mediterrani de formes naturals, però en realitat va ser un senyor reaccionari, ultramuntà, catòlic intransigent que treballava per a una burgesia de Barcelona, que és la ciutat de les bombes i la violència extrema, escenari de la lluita de classes per excel·lència. De fet, la Sagrada Família és el temple expiatori de la ciutat i els pecats de la ciutat són la lluita de classes”.

A Gaudí, explica, cal estudiar-lo perquè guarda moltes respostes i admirar-lo, cosa que permet que tinguem ganes d’estudiar-lo. No venerar-lo: “No cal venerar a ningú perquè crea una ceguesa que impedeix conèixer el que tens al davant”. També criticar-lo. “Si estudies a algú sense prejudicis, ja estàs criticant d’entrada. El problema és que hi ha molts prejudicis, i a Gaudí se li ha construït una crosta que cal trencar per conèixer-lo bé a ell i la seva obra”.

En el tema de la Sagrada Família és radical: “Només és de Gaudí la façana del Naixement, la resta és una obra neogaudiniana que han fet altres. Hi ha dibuixos i plànols que s’han anat traient d’aquí i d’allà; indicis, però l’obra de Gaudí es transforma en el seu procés, i el que han fet, que no han diferenciat de l’original, és un projecte congelat, més o menys inventat. Jo hauria deixat les quatre torres i la porta gegant”.

En el seu últim llibre, Fuego y Cenizas (Tenov), planteja un Gaudí gens artesanal lligat a la industrialització. “En els seus escrits de joventut defensa les possibilitats de la indústria. Gaudí no té nostàlgia d’allò medieval i creu que els artesans ja no són capaços de fer bones obres. El problema és com s’ha explotat”, i explica que la reixa de la Casa Vicens està formada per una estructura metàl·lica en xarxa a la qual se solda un full de margalló repetida.

Pel que fa a l’expectació que genera l’aparició de noves imatges de Gaudí, creu que és “per fetitxisme lligat a l’explotació comercial, al Gaudí mercaderia. Està bé veure una nova foto seva, però no és transcendent ni decisiu. No es busca des del punt de vista de la investigació; es busca per l’efecte”. Passa el mateix amb l’aparició de nous edificis: “Com que hi ha una necessitat d’explotació i el mercat de Gaudí és petit, cal seguir-lo explotant, caldrà seguir inventant. La investigació ha d’anar baixant estrats profunds, no en focs artificials que ens diuen sempre el mateix”, remarca l’investigador. “No veig cap sentit a les coses que han sortit últimament, perquè no hi ha una explicació científica ni un objectiu de coneixement. Passa com amb els buscadors d’or que, veien miques del metall on no n’hi havia”. Lahuerta conclou dient que no té previst col·laborar des de la seva càtedra amb la recentment creada a la Universitat de Barcelona.