Cita amb els esperits

La decepció se li va filtrar per la cara. Ho vaig notar. Podria reconstruir-se la meva vida a força de la concatenació de desil·lusions que vaig provocar, que encara causo, entre les dones: un festival, però ara no toca. Com totes, tenia raó: l'alumne que havia guanyat el concurs de redacció (classe fluixeta, certament) que ella mateixa havia organitzat com a professora de llengua i el premi del qual també pagava (un llibre, per escollir en una llibreria) li deia que el faria servir per comprar-se (Bécquer? Salinas?, potser l'estructuralista Jakobson?, semblava esperar ella amb els ulls)… el rabiós informe, per fi, desclassificat! del Govern dels EUA sobre els ovnis. Entenguin-me: tenia 15 anys i estava desorientat, atret per ella i dubitatiu amb les pràctiques del grup que ens reuníem per convocar esperits i que ens parlessin, amb un got de Duralex, a través d'un vulgar alfabet que dibuixàvem en una cartolina.

Requerit a part pel company mèdium al cap de poques sessions, en què interrogàvem el silenci més absolut i immòbil sobre el continent perdut de Mu, l’Atlàntida o les pistes de Nazca, vaig ser expulsat ràpid d'aquella santa companyia per desafecte a la causa i sabotejador. Res més lluny. Potser escèptic, sí, però no era mai el que donava cops traïdorament sota la taula o feia anar amb força el got a lletrejar la reveladora paraula merda, puta o el teu pare, com solia passar després de la pregunta invocadora. No per res. No diguem per por, deixem-ho en respecte al món desconegut. Com sempre, a la rebotiga hi ha la infància: la inesborrable àgape frugal del mortuòrum (escudella, carn d’olla i carn de llana o porc, però mai de ploma, que es tenia per irreverent) per l'ànima d'un oncle difunt. En l'attrezzo, el crucifix, les espelmes, el capellà i el menjador fosc com el carbó.

De tot allò va quedar, sis anys després i per insistència d'una nòvia que va mutar a fonamentalista del més enllà després de la mort d'un familiar, una visita a contracor a una tiradora del Tarot. Juro que no recordo què em va predir, ergo no sé si la va encertar. Però sí que ha resistit una pugna amb mi mateix que perdo cada cap de setmana: l'horòscop. Si me’l llegeixo, l’acabo fent realitat: tradueixo tot el que em passa en clau zodiacal.

Per retardar la meva inevitable expulsió del periodisme, tinc la temptació de tornar als esperits, per si em dicten una crònica digna dels grans mestres. Perdó: una piulada enginyosa que triomfi. El capítol XV, ítem 183, d’El libro de los médium, d’Allan Kardec, referència obligada en la matèria, recull: “‘Quina és la primera causa de la inspiració?’. Pregunta que els esperits responen així: ‘Un esperit que es comunica amb el pensament’”. José Zorrilla estava convençut que les seves llegendes fantàstiques venien marcades pel fantasmal cavall blanc amb genet de cap gegantesc que li va fregar una cameta que li penjava, però que només ell va veure de nen assegut al balcó.

Converses amb esperits

Nathaniel Hawthorne (La lletra escarlata) deia que devia la seva saviesa literària als consells del reverend Harris, a qui saludava a la biblioteca Atheneum sense caure, com li van fer notar, amb molt de tacte, els seus compassius amics, que el clergue feia anys que era mort.

L'esperit de Dant va haver de manifestar-se al seu fill Jacopo per indicar-li on eren els 13 cants de la Divina comèdia que ell i el seu germà Pietro no trobaven i que, encegats pels diners, estaven disposats a reescriure. Arthur Conan Doyle, que tenia més de dos milers de llibres sobre el tema, va acabar casant-se amb una mèdium, Jean Leckie, que li muntava les taboles espiritistes a casa i que van trencar la seva amistat amb Houdini després d'una dubtosíssima xerrada amb l'esperit de la mare del mag.

Victor Hugo va tenir més sort: l'esperit de Shakespeare li va dictar gairebé un drama sencer. També va conversar amb els de la Mort, Galileu i Jesucrist. Lo que dicen las mesas parlantes. Conversaciones con los espíritus en la isla de Jersey, títol inquietant amb el qual debuta la prometedora (estètica elegant: primers títols de Dario, Russel i Loti…) editorial WunderKammer. Resumint: incapaç, deu anys després, d'oblidar la mort de la seva filla Leopoldine, ofegada al Sena, una amiga convenç l'en principi reticent escriptor per introduir-lo en les vetllades espiritistes. En una taula circular de tres potes, acompanyat d'aquesta amiga, la seva dona i el seu ciclotímic fill gran Charles, comencen. Victor Hugo pren notes com si estigués posseït en quatre quaderns vermells. Només se n'han trobat dos. El que recull WunderKammer va del 3 de febrer al 24 de maig del 1854.

Les sessions de Victor Hugo em retrotrauen a l'adolescència (escepticisme repuntat de temptacions humorístiques, però al final distància respectuosa, no-sigui-cas-que...). Molt british, Shakespeare, per exemple, els dóna cita amb dia i hora; en una altra, la Mort està cansada, no vol seguir la sessió i els convoca sis dies després amb sis cops… Galileu hi treu el cap per aclarir debilitats de fe de l'escriptor sobre la cosmogonia de les taules parlants. A Victor Hugo li costa entendre tanta frase críptica (“el món sublim no vol tornar-se exacte”, ho justifica) i quan pregunta a la parca si coneix uns versos seus, ella li contesta, taxativa: “No”. La mateixa resposta li dóna Jesucrist. El ritme també depèn de l'indolent mèdium Charles: la taula balboteja si no està…

En fi, no sé què haig de pensar. Aquesta havia de ser una crònica sobre la meva assistència a una sessió d'espiritisme, però estic a prop del tercer deganat i sembla que no puc desafiar la sort ni provocar la realitat perquè podria acabar ferit. És millor anar amb precaució. O això deia el meu horòscop…