En defensa aliena

El Quadern del dia 6 d’octubre publicava una llarga entrevista amb el conseller de Cultura del govern català, en la qual s’hi despatxava una llarga sèrie de qüestions del seu àmbit. El titular que encapçalava l’entrevista deia: “Construir una cultura pròpia seria un error”. Fins aquí, cap problema. Però quan es passava pàgina, no es trigava a trobar una manifestació com aquesta: “La cultura catalana serà sempre espanyolíssima”. Aquesta declaració, que semblava gairebé oportunista si la cosa es mirava des de més enllà dels nostres límits territorials, era un error de perspectiva quan es contemplen els grans valors de la cultura generada per molts països del nostre entorn.

La frase, que des del punt de vista de Catalunya semblava no solament inoportuna sinó equivocada, venia puntualitzada, això sí, per allò que, possiblement, el conseller creia de debò: “Espero que cada vegada [la nostra cultura] sigui més mestissa, oberta i plural”. No s’acaba d’entendre, en efecte, que qualsevol home de cultura, de lletres o d’arts, pintor o arquitecte, actor o ballarí, cregui que la cultura catalana haurà de ser ja no solament espanyola, sinó “espanyolíssima”; tampoc catalana ni catalaníssima. En canvi, tots aquests que hem esmentat acceptarien de bon grat que la nostra cultura tornés a ser “mestissa, oberta i plural”: en aquests moments, no és ni espanyolíssima ni catalaníssima: és quasi imperceptible.

Encara que resultava un insult, els mitjans de comunicació espanyols solien dir, i encara ho diuen, que la Caballé era una catalana universal, o que ho eren Gaudí, Pau Casals, Dalí, i una bona colla. Que ara no ho diguin potser és degut al fet que la creació cultural catalana està estancada, o al fet que, en primer lloc, s’haurien d’esmentar entrenadors de futbol (Guardiola) o esportistes (Piqué, Belmonte, Márquez).

Com era d’esperar, els amics del Twitter i altres eines d’infame comunicació es van despatxar a gust contra el conseller. S’han llegit coses que podrien ser dutes als jutjats de guàrdia, i que demostraven que, ara com ara, hi ha una pila de catalans tan abduïts per una sèrie d’eslògans, proclames, arengues i disbarats, que tenen a la punta de la llengua l’insult contra tot allò que, justament, sigui mestís, obert i plural. Si hi hagut una conseqüència visible de les declaracions del conseller, aquesta ha estat la virulència verbal, l’insult i la blastomia; no ha estat, per desgràcia, que la gent hagi entès que vivim en un desert cultural, en la mesura que la nostra cultura està dominada per una ortodòxia total (ho dèiem la setmana passada) que no deixa respirar ningú que se n’allunyi: això és un fet, i ha quedat demostrat un cop més.

Però també cal dir que el conseller —almenys en l’edició impresa— no filava prim pel que fa al concepte de cultura. Va dir que seria un error construir una cultura pròpia, però aquesta ja està ben construïda, massa i tot: el folklore. No caldria esmerçar ni un euro en la difusió de les formes populars de cultura, justament perquè són populars, molt vives, sanes, i perviuen i es difonen totes soles. Al davant d’aquesta cultura, però, n’hi ha l’altra, la mal anomenada “alta cultura”, que tots els països d’Europa s’esforcen a potenciar a través d’unes institucions que, per desgràcia, no tenim a Catalunya: el CoNCA està mig desaparegut perquè no li ha estat concedit cap poder executiu —vull dir, repartir els diners segons el seu criteri—; l’Institut Ramon Llull té la comesa de divulgar la cultura catalana arreu del món, i ho fa molt bé, però no té assignada la tasca d’importar la cultura de tot el continent a Catalunya, i la Institució de les Lletres Catalanes ha triat el camí de la propaganda i la caritat cristiana, i està celebrant una producció literària de valor migrat: “Pus parla català, Déu li don glòria”.

En suma. El conseller ha fet molt bé dues coses: deixar que el folklore vagi a la seva (però no cal que TV3 ens regali cada dia festes de castellers als informatius) i sufragar les grans infraestructures culturals (MNAC, Macba, Liceu, L’Auditori, Teatre Nacional...). Però, de moment, potser per falta de mitjans, el seu departament no ha impulsat allò que fa perennes les cultures d’arreu del món: una creativitat escampada i feliç, una literatura de nivell, un teatre experimental, una dansa contemporània o una pintura de valor universal, com la que va significar, per exemple, Antoni Tàpies. Així s’aconseguiria que la cultura popular fos la pròpia de Catalunya, i l’altra fos la que ens hauria de permetre posar-nos en règim d’igualtat amb les grans mostres d’alta cultura de tot el continent. Altrament, correm el risc de ser el país més folklòric del món, però amb menys cultura substancial.