La importància del lloc

Tenim nova agenda urbana. És a dir, la Conferència de Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Urbà Sostenible, més coneguda com Habitat III, va concloure les seves sessions a Quito i va aprovar un document de gairebé quaranta pàgines i dos-cents epígrafs, que seria aquesta nova agenda. Els precedents de Vancouver el 1976 i d’Istanbul el 1996 ens indiquen que tal denominació és més pomposa i formal que efectiva i real. Malgrat això, la veritat és que a Quito es va demostrar la significació creixent de les ciutats, que en ple procés de globalització econòmica, cultural i social, mostren que el lloc importa, que el lloc en el qual un viu, treballa i s’alimenta segueix sent molt important. La gent es mou més que mai, qualsevol informació arriba a tot arreu, i es generalitzen pautes i productes de consum cultural, però no és el mateix viure en un lloc que en un altre.

Els llocs són espais en els quals es combinen diferents oportunitats i riscos vitals. No és casualitat que a l’agenda de Nacions Unides trobem tantes referències a espais públics, zones de risc, desplaçaments i reassentaments, barris amb més o menys serveis, problemes de mobilitat, qualitat de l’habitatge o els problemes per a la salut dels models de mobilitat existents. Viure en zones amb desnivells importants incideixen immediatament en l’autonomia de les persones. Les ciutats són llocs privilegiats per viure, ja que ofereixen tot tipus de serveis i amplien el ventall de relacions i oportunitats, però al mateix temps, acumulen conflictes, riscos i tensions. La creixent heterogeneïtat social multiplica els espais de conflicte o de falta de reconeixement. A Quito, el veto d’alguns països va impedir que s’avancés en el reconeixement del col·lectiu LGTBI, la qual cosa demostra la discrepància real en valors bàsics de dignitat i respecte a les diferències. Quan són precisament les ciutats les que des de fa segles han destacat per la seva capacitat de convertir-se en espais de veïnatge entre tot tipus d’opcions vitals.

Aquesta qualitat històrica dels entorns urbans de constituir-se en refugi de pròfugs, discrepants i rebels, avui està posada en qüestió per dinàmiques econòmiques i per opcions polítiques que tracten de reduir o evitar tal trajectòria. Ho veiem en la crisi dels refugiats, ho veiem en el tema de la diversitat o en la por que produeix a algunes elits que les ciutats, per la seva pròpia naturalesa, siguin llocs en els quals la qualitat democràtica es mesura per la capacitat de contenir conflicte i discrepància. No hi ha cap esment al terme democràcia en la declaració final. Però, sens dubte, el fet que a Quito ha generat més preocupació entre algunes autoritats locals, acadèmics i activistes urbans és la capacitat creixent dels fons d’inversió internacional de violentar les dinàmiques urbanes, la construcció d’una ciutat per a tots. La lògica agressiva del capitalisme financer i especulatiu cerca en la compra de sòl i de complexos immobiliaris (ocupats o no), les bases materials sobre les quals acomodar productes i derivats financers. I enfront d’això i la inacció de les autoritats estatals, les capacitats dels governs locals no són suficients.

Una altra sorpresa desagradable de la declaració final és l’absència de perspectiva crítica sobre la intrusió tecnològica en el funcionament de les ciutats. La dinàmica de les smart cities s’incorpora com una oportunitat, sense cap advertiment de què implica des del punt de vista de pèrdua de sobirania i de dependència tecnològica. I encara és més greu l’adhesió al que serien els avantatges del big data per gestionar les ciutats, sense que tampoc s’adverteixi en el text, cap prevenció en relació amb el control d’aquestes dades i de la necessitat de democratitzar i polititzar (qui guanya i qui perd) l’ús d’unes dades que els ciutadans i les ciutats que els alberguen produeixen sense parar.

Per molt que celebrem l’esforçada incorporació del concepte "dret a la ciutat" a la declaració, després de la pressió de la coalició internacional que fa anys que defensa aquesta expressió com a síntesi de ciutats justes, equitatives, democràtiques i sostenibles, la veritat és que el balanç final resulta ambivalent. Les ciutats són cada vegada més importants en la vida de la humanitat, però aquesta mateixa importància acumula riscos i amenaces que només la confluència de governs locals compromesos i de ciutadania mobilitzada poden tractar d’encarar i reduir.

Joan Subirats és catedràtic de ciència política de la UB.