Passejos amb el meu prejudici

Resulta que el problema candent és el tanatori. Sóc a Sant Adrià de Besòs, he vingut a fer un passeig després de molts anys de no venir. Vull veure la realitat aspra que voreja el Besòs, tan clandestí, i no perquè l’esplèndid parc fluvial no funcioni, no, sinó que les estructures urbanes, que són anteriors, han fugit sempre d’un riu que era pestilent i ara no hi ha qui ho arregli. Baixo del tren davant de les xemeneies pelades, que no són guapes més enllà del perfil i el símbol, clavades en un entorn desolat. No seran belles fins que no es tornin a utilitzar. Ni rastre del campament gitano.

Enfilo l’avinguda perquè vull arribar fins a l’església “de dalt”, creuant Sant Adrià en vertical, i el primer que apunto —no hi havia pensat— és que la ciutat no té l’aire del Maresme, de poble relaxat amb front de mar i la riera que el parteix i l’organitza, aquestes rieres que un altre cop han ensenyat ferotgia i capacitat de canalitzar aigües embogides. Sant Adrià va patir molt les inundacions del 62, m’ho va explicar un veí que recordava els porcs inflats com zepelins aturats per algun obstacle. Em flanqueja una pineda que és la vora de l’aparcament d’un centre comercial dels d’abans; després hi ha instal·lacions industrials, una cosa que es repeteix en la geografia adrianenca precisament en els llocs que serien clau si algú volgués fer-hi una ciutat de vacances, una ciutat de turisme.

Passat el pont de la C-31, ineluctable, amb les fotos enormes de la gent i els seus missatges de solidaritat —un decorat que ressegueix l’altra autopista fins a Montcada—, comença a aparèixer quelcom de passat llunyà, cases de fa un segle, no pas més, i una estructura urbana més amable, més de vida col.lectiva que en els pisos alineats, i es nota que sóc en l’epicentre de l’activitat perquè ja no hi ha ni tan sols jubilats al bar, sinó gent de totes les edats i condicions, gent que passa ràpid, gent ocupada. Més amunt trobaré el nucli antic, quatre cases moníssimes, i la placeta de l’Església —una església nova— amb les pruneres salvatges. Ni s’intueix el Besòs, que és a quatre passes, de manera que decideixo buscar-lo i tornar pel passeig, que es talla quan andròmines industrials i la carretera engoleixen l’espai. He vist una dotzena d’estelades. No he sentit ni una sola paraula en català. I he trobat una botiga espectacular, que podria abastir el carnaval de Rio o una festa llatina de quinze anys, tanta és la purpurina que llueix l’aparador. Purpurina i sabatots impossibles.

El tanatori, envoltat de cartells que pengen arreu, és un cas senzill: el Consell Comarcal va subhastar uns terrenys d’ús sanitari o funerari a l’altra banda del riu, a la Catalana, i va guanyar una empresa que va pagar el doble que l’omnipresent Memora. Es diu aviat. Sis milions per fer un tanatori-crematori al qual els veïns tenen mania. Sant Adrià no té cementiri. Aquesta història ve de lluny, fins i tot es va embolicar amb el cas Pretòria, pendent de sentència i claredat. Els veïns no el volen i jo intueixo que hi ha hagut poc diàleg a causa dels interessos creats. En fi. El que volia dir és que Sant Adrià no és un lloc marginal, ni tan sols en l’estètica heretada. És increïble com ha millorat aquesta ciutat. Segur que la crisi ha pres fort però aquí hi ha una vida consistent, hi ha una alegria subterrània que aguanta l’existència, hi ha jo diria que confiança. Una confiança que flaqueja en les vores però que sosté el nucli central.

Esperava comentar altres coses perquè venia acompanyada del meu prejudici, una imatge estereotipada de suburbi. És la imatge que basteix Javier Pérez Andújar en el llibre el títol del qual parafrasejo, un llibre magnífic i ressentit, que enlletgeix Barcelona per la seva voluntat d’exclusió, que ell no pateix però que se sol ressaltar des de la perifèria immigrada. No s’arriba igual a Barcelona si vens de Sant Adrià que si vens de Vic, la capitalitat funciona de forma diferent. I aquest prejudici el rebla Ada Colau quan insisteix tant en la necessitat d’inversions prioritàries en la línia del Besòs, com si mai no hi haguessin hagut inversions abans, quan encaixa l’etiqueta de pobresa a aquestes poblacions que són dignitat i esforç i esperança. El passeig destrueix aquestes construccions mentals gairebé fictícies. Espero el tren. Al meu costat una dona encara jove explica pel mòbil que ja ha començat a cobrar el Pirmi.

Patrícia Gabancho és escriptora.