Bernard Pivot: “El dimoni del llibre era al cable”

El pare posa els seus dos fills, amb prou feines adolescents, un a cada banda per fer-se la foto amb ell, mentre ja hi ha una vintena llarga de persones que l’estan esperant perquè els signi llibres. La nit abans, com a convidat estrella dels actes de commemoració dels 75 anys de Jaimes, la llibreria francesa de Barcelona, va omplir el teatre Romea: 500 persones el van veure recitar amb una energia impròpia d’un senyor que acaba de fer 81 anys. Però és que tot ell és impropi: Bernard Pivot (Lió, 1935) és, més que mai avui, un periodista mític: el presentador de dos dels millors programes de llibres que s’hagin fet mai a televisió, Apostrophes (1975-1990) i Bouillon de culture (1990-2001), encara ara enyorat i model irrepetible plorat per la intelligentsia de mig món, potser perquè voldrien que als seus països es congreguessin davant la televisió tres milions d’espectadors, com ell va fer a França, cada divendres a la nit.

Pregunta. Fa 22 anys, quan visità Catalunya per recollir un premi de l’Escola Superior de Relacions Públiques de Girona, va dir: “La cultura no està feta per a la televisió i acabarà també desapareixent de la tele pública”. La profecia s’ha complert gairebé fil per randa...

Resposta. Sí, i ho lamento, però era fàcil de preveure: és aquesta escalada de la mercantilització de la societat, de la recerca sense límits dels guanys, que requereix grans audiències...

"El truc era llegir-me els llibres de dalt a baix, notes al peu incloses"

P. Vostè les va tenir.

R. Sí, però avui serien impossibles: hi havia menys cadenes competint; avui no arribaríem ni a 400.000 persones... Per fer-li un bon forat a la graella a un programa així, ara caldria una voluntat política i cultural que no existeix; a més, estem en un moment en què la civilització de la pantalla està substituint la figura de l’escriptor; la paraula recula clarament davant la imatge.

"El francès està quedant com la llengua d'una certa elit intel·lectual"

P. I això?

R. No en tinc una explicació científica, les temptacions d’oci són, avui, infinites, però tot i que ja no sigui el vector cultural dominant, no som davant la fi de la paraula escrita ni del llibre: sempre mantindrà un prestigi. Fixi-s’hi: quan volen fer memòria, deixar llegat, des de polítics fins a esportistes, escriuen un llibre; i això és pel prestigi que té. Això pot salvar el llibre. Això i que cada vegada hi ha més gent instruïda, i que, per tant, poden accedir a la cultura i a la literatura. Fins i tot hi ha apostes de ciutats senceres en aquesta línia: Marsella, Lió, Bilbao...

P. Però aquí es barreja el negoci del turisme i l’espectacularització de la cultura.

R. Sí, és clar, els grans museus, el cinema, els concerts musicals... tot és més espectacular que el llibre, modest paral·lelepípede de paper que, en canvi, crec que serà sempre immortal per la seva sensualitat imbatible; com a producte és perfecte.

P. Es pot fer un programa o un gran contingut de llibres en l’entorn de les xarxes socials?

R. Ja hi ha a la xarxa continguts interessants de llibres: blogs, microespais a YouTube... El problema és la fragmentació: allà tot és molt episòdic, dispers; la tasca de prescripció, així, sense cap mena d’unitat, és dificilíssima: qui recorda seguir unes piulades o un blog davant tanta allau, sense un espai i un temps determinat?

P. En alguns àmbits ho aconsegueixen...

R. La cultura sempre ha estat molt més modesta que la política o el futbol; la cultura ha estat i és una força tranquil·la.

P. França ha perdut pes cultural al món. Què ha passat?

R. Home, davant l’anglès i Nova York, potser sí, tot i que París queda encara com a plaça cultural forta. Però si ens ho mirem més detingudament, en les arts ens defensem i en literatura hem tingut dos premis Nobel ben recents: Jean-Marie Le Clézio i Patrick Modiano... El que passa és que França s’equivoca en retirar, per raons pressupostàries, el suport a la llengua francesa, especialment a l’estranger. És un greu error. Tothom ataca el sistema educatiu francès: que si el programa és dolent, que si els professors no s’adapten als nous temps..., però cada vegada als liceus francesos de l’estranger hi ha més alumnes; potser és perquè els altres sistemes escolars nacionals són encara pitjors, però crec que és perquè el francès està quedant com la llengua d’una certa elit intel·lectual arreu del món. Als països de l’est europeu això és claríssim. El francès et dóna un prestigi que el xinès o l’anglès avui no tenen. Caldria treballar en aquesta línia.

P. Vostè treia suc i bruc d’un gremi molt difícil d’entrevistar, els dels escriptors. On era el truc?

R. A llegir-se els seus llibres sencers de dalt a baix, fins i tot les notes a peu de plana... Algunes de les millors preguntes que vaig fer les treia d’aquelles notes.

P. Això és tot?

R. Bé, i regar-los una mica l’ego: un escriptor sense ego no és un escriptor.

P. Són mítiques les seves entrevistes, amb un punt de show, de Bukowski i d’Arrabal beguts a plató; o les que va fer a estrelles polítiques com Mitterrand o Kissinger; i, és clar, la de Simenon amb les seves confessions. ¿La més difícil, però, va ser la de Nabokov, que no es deixava entrevistar mai?

R. Feia un programa de llibres, però calia crear també un cert espectacle televisiu... No, la més difícil que vaig fer mai va ser la de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss: era molt rigorós i em feia por fer el ridícul preguntant-li segons quina bajanada. Vaig passar-ho malament llegint-me tot el que vaig poder d’ell; va ser un veritable examen.

P. No va tenir mai la temptació de saltar al món editorial?

R. La veritat és que vaig rebre una invitació de Robert Laffont per fer d’editor amb ell, però jo sóc un periodista i crec que les qualitats del periodista són just les antitètiques de les d’un bon editor: la paciència, un grandíssim bagatge cultural...

P. El sector del llibre pateix en general, però especialment les llibreries, colpides ara per Amazon. Com ho veu?

R. Cal donar suport i defensar totes les llibreries, especialment d’Amazon, un tirà, un ogre. Està passant arreu que tanquen, i si les perdem, el món del llibre trontollarà definitivament. És cert que el sector va reaccionar molt tard... És curiós: ningú ho va veure, però el dimoni del llibre era al cable.