Tres vegades inútil

Es podria pensar que ara, amb bona part de la Sagrada Família feta, ja no hi ha temps per intervenir. Penso que, encara que per a algunes coses ja es fa tard, l’Ajuntament de Barcelona hauria de tenir una informació clara i precisa del que s’està fent i com s’està fent. La Sagrada Família és l’única obra de Barcelona que s’està construint sense llicència perquè l’argumentació de la junta del temple que tenen el permís inicial de Sant Martí de Provençals, si és que és així, no és admissible. Cal que l’Ajuntament incideixi amb força davant la ciutadania. No és admissible que s’hagi deixat la iniciativa a la junta constructora del temple. Es podria preguntar una cosa ben senzilla però de sentit comú: on són els plànols del projecte? Els volen ensenyar, si us plau?

Segueixo pensant que, al seu moment, s’hauria d’haver optat per preservar el que sí que va fer Gaudí, que és, precisament, el que gairebé no es podrà apreciar quan el temple estigui acabat. Segurament, per a qualsevol arquitecte, era molt difícil interpretar Gaudí i seguir amb la construcció. Passada la Guerra Civil, Barcelona ja tenia arquitectes capacitats que haurien pogut trobar una proposta radicalment diferent, com Coderch o Sert, per exemple. Lluny de plantejar una idea trencadora, tot va quedar en mans de la jerarquia de l’Església. El resultat ha estat un disbarat, perquè no es pot qualificar d’una altra manera que es faci una església monumental en ple segle XX. Després, ja en democràcia, ningú va tenir ganes d’enfrontar-se a l’Església.

El projecte inicial de Gaudí ja està completament perdut i els criteris d’interpretació que fa la junta constructora són falsos, encara que ho facin de bona fe. I no només arquitectònicament, perquè el que pretenia ell amb la Sagrada Família era donar un servei important a la ciutat. Davant d’això, ens trobem davant d’un perímetre tancat al qual només es pot entrar pagant.

I és, a més, inútil des del punt de vista arquitectònic, urbanístic i social. Des de l’arquitectura, perquè l’obra no respon al que pretenia Gaudí. Urbanísticament, perquè s’integra malament en l’espai urbà en el qual es troba, i socialment perquè la prioritat d’un conjunt arquitectònic i urbanístic tan important com la Sagrada Família és que respongui a les necessitats de la gent. I en aquest punt la realitat és estrictament la contrària. En aquesta tessitura, plantejar-se, a més, si s’ha de seguir endavant amb el projecte de la rambla d’accés que suposaria una expropiació gegantina, resulta un altre disbarat. És de suposar que els nous temps socials i econòmics han de fer més cas de les necessitats reals del ciutadà, dels seus problemes fonamentals. És clar que a Barcelona hi ha molts problemes, i més urgents, per destinar recursos públics abans que a la Sagrada Família.

Oriol Bohigas és arquitecte.

* L’article és un extracte d’una conversa mantinguda amb EL PAÍS.