Informació i turisme

Puigdemont ha obert aquest dimecres el debat de política general com qui obre una nevera buida. Ha fet fer servir una hora i tres quarts per exposar fins a adormir-se un decàleg més moral que polític, més a prop que res dels deu manaments, quan no semblava el sumari d'una revista de tendències. Deu coses boniques en què pensar mentre arriba el Sagalés. "Un país on tots puguin desenvolupar el seu propi projecte personal", "Un país segur i just, vinguis d'on vinguis, siguis com siguis...". Els epígrafs ressuscitaven així el que queda de la campanya de l'ANC per al 9N, que deia: "Vull un país que..., vull un país on...". I potser és el senyal que s'ha deixat de fer política per dedicar-se a fer campanya.

Al president Puigdemont no se l'ha vist mentre ha durat la seva compareixença perquè, en realitat, és un president invisible. Era tan sols una veu llunyana i monòtona, que sortia d'un grapat de folis. Perfectament mimetitzat amb el fons de la mesa del Parlament al darrere, no se'l distingia com a president, com a figura. Era una veu de megafonia arribada d'una eternitat caduca que sempre ha estat allà, i a la que s’anomena vella política. Però això també és fals, la política ni és vella ni és nova, tan sols es transforma. El que és veritablement vell d'aquest matí eren els folis que llegia. El que portaven escrit. Carles Puigdemont deia el mateix que s'ha dit sempre, el mateix que deia Pujol vint anys enrere al mateix faristol (però a Pujol se'l distingia de la fusta perquè feia política d'autor, art i assaig del delicte).

Una hora i tres quarts de turisme i autobombo a mode d’informació, durant la qual s'ha assolit el surrealisme literalment quan s'ha destacat com a gran esdeveniment una futura exposició a l'Hermitage de Sant Petersburg sobre el surrealisme a Catalunya. En efecte, el surrealisme és estar per sobre de la realitat, però no de la manera en què Nietzsche estava més enllà del bé i del mal, sinó flotant, sent com s'és únicament en els somnis, en la manera en què van explicar André Breton i els seus amics (i, per tant, víctimes). Esclar que la pregunta que sorgeix és: si no hi ha imaginació per expressar, per plantejar, com hi ha d’haver imaginació per solucionar? Ho deien els francesos de finals de la III República, de l'Europa sàvia i trencada d'entreguerres, els contemporanis dels surrealistes: en política no hi ha estratègies, tot es redueix a l'art d'esperar un cop d'atzar, una lleugera brisa que de sobte agafi una força inesperada. Pot més això que una vaga general. La política és una qüestió d'ironia.

En Puigdemont no hi ha ni una gota de sarcasme. Però és que Puigdemont no existeix, només existeixen uns papers groguencs. Això és el que s'ha vist aquest matí. Ni tan sols el mateix, sinó sempre el mateix. "Todavía siempre igual", que cantaven Los Suaves en els temps en què sentíem parlar de Galícia i pensàvem en el pulpo a feira, les planeadoras i el rock-and-roll (ara el cap se'n va cap a Feijóo, però ja és un altre teatre crític universal).