Catalans i digitals

Tal dia com avui de fa 34 anys es va imprimir per primer cop el diari EL PAÍS a Catalunya, en unes rotatives noves de trinca en una planta de la Zona Franca de Barcelona. La novetat històrica no era tan sols que un diari fundat i dirigit des de Madrid obrís una redacció sencera i uns tallers d’impressió a Barcelona, sinó que, a més a més, es fes gràcies a una tecnologia de darrera generació que permetia transmetre les pàgines per via telefònica, de manera que la producció del diari fos simultània a les dues ciutats. S’inaugurava la multiimpressió de diaris a Espanya i, el que encara era més important, s’inaugurava també una nova estructura redaccional, amb una redacció sencera i un director a Catalunya que era també director adjunt del conjunt del diari, i amb una participació destacada en l’orientació periodística i en la línia editorial del conjunt de la capçalera, en una aposta oberta de l’empresa editora per Barcelona i per la bicapitalitat. Des de la seva primera setmana de vida, EL PAÍS de Catalunya va publicar un suplement cultural, sota la capçalera Quadern, que és el que el lector té encara avui a les mans, 34 anys després.

Tal dia com avui, de fa només dos anys, va començar a funcionar la capçalera digital Elpais.cat, un diari d’informació contínua en català en el qual es poden llegir les principals notícies de l’actualitat, articles i reportatges que també apareixen en castellà a Elpais.com i d’altres originals i exclusius elaborats per la redacció d’EL PAÍS a Catalunya directament en català. Amb aquesta iniciativa, EL PAÍS es va afegir als altres diaris que tenen versions lingüístiques en català, i va començar el seu itinerari com a mitjà digital català, que s’afegeix a les altres versions lingüístiques digitals en anglès, en portuguès i, naturalment, en castellà.

L’edició catalana d’EL PAÍS té visibilitat a la primera plana de la home, a la qual accedeixen milions de lectors des de tot el món, tant a les pestanyes a sota de la capçalera, que donen accés a les edicions Espanya i Amèrica en castellà i Brasil en portuguès i, naturalment, Catalunya en català, com a la notícia diària destacada en català que tothom pot llegir des d’arreu del món.

El doble aniversari, dels 34 anys d’EL PAÍS a Catalunya i dels dos anys d’Elpais.cat, ens remet a dos moments de la globalització informativa en els quals aquest diari ha jugat un paper destacat. Abans de 1982, la premsa de Madrid amb prou feines es llegia a Barcelona, i si de cas es feia a darrera hora del matí o primera de la tarda, que era quan solia arribar als quioscos. El mateix succeïa amb la premsa de Barcelona a Madrid. Des de la multiimpressió, perfeccionada amb el temps gràcies als satèl·lits i després sobretot amb internet, el lloc on es redacten les notícies i es munten les planes ha esdevingut del tot irrellevant. Amb les edicions digitals, el fenomen esdevé encara més potent. Els lectors de Sidney o Nova York que ens volen llegir en català accedeixen als articles tot just després que hagin estat escrits. Ara tant se val on es fa la informació i on és la redacció, si a Madrid o si a Barcelona, perquè el que interessa per a la comunicació són els continguts i, naturalment, la llengua o, en el nostre cas, les llengües.

Sí, EL PAÍS serà sempre un diari de Madrid, tal com subratllen alguns, uns compungits i d’altres sorneguers, perquè efectivament la seva redacció central és a la capital espanyola. Però EL PAÍS és també un diari americà, com demostra la massa de lectors del doble continent, que llegeixen l’edició elaborada des de Mèxic, i és un diari brasiler, com prova la repercussió extraordinària de les planes digitals fabricades en portuguès per la redacció de São Paulo. I EL PAÍS, els agradi més o menys a uns i altres, és a la vegada i per molts anys un diari barceloní i català, profundament barceloní i català, per la seva vocació informativa, per l’arrelament en la tradició periodística catalana de la seva redacció, pels continguts de les seves informacions i les firmes dels seus articles d’opinió i, sobretot, per la llengua que utilitza en dos dels seus productes emblemàtics com són el Quadern i Elpais.cat.

Les llengües no tenen propietaris. O més pròpiament, no tenen propietaris col·lectius. Les llengües són dels qui les utilitzen. Ells són els autèntics propietaris de les llengües. El mateix passa amb les literatures, producte especial de les llengües escrites, i passa amb el periodisme, és a dir, els diaris, que són propietat dels qui els fan servir, els seus lectors. Ni les nacions ni els governs són propietaris de les llengües i de les literatures, i encara menys del periodisme. I avui, en celebrar aquest doble aniversari, ens cal fer un homenatge als nostres lectors, que ens llegeixen en català com ho fan en castellà, en portuguès o en anglès. Ells són els garants de la santa continuïtat, la virtut essencial que demanava Eugeni d’Ors. Ells són els que ens fan globals i catalans. Moltes gràcies a tots!