La baula més feble

I la voluntat dels poderosos es va fer carn. La mateixa nit del 20-D, quan les urnes ens van regalar un mapa multipartidista, va començar a propagar-se el missatge que el PP i el PSOE havien de trobar la manera de posar-se d’acord. El bipartidisme havia estat desafiat. Es percebia una inquietud dissimulada al món dels diners, acostumat a l’ordre sense sorpreses del règim a dos. I als mitjans de comunicació es va generalitzar la separació entre partits constitucionalistes i no constitucionalistes, com si tots no hi haguessin arribat respectant les mateixes regles del joc. I així el terreny s’anava estrenyent: només PP, Ciutadans i PSOE eren habilitats per governar. Després del 26-J, la consigna es va fer més precisa: ha de governar el PP i el PSOE ho ha de fer possible. L’abstenció patriòtica del PSOE està a punt de certificar-se, liquidat l’últim resistent: Pedro Sánchez.

El llarg temps que s’haurà necessitat i els alts costos que haurà tingut, començant pel desmantellament del PSOE, l’altra columna del règim bipartidista, demostra que les estratègies més coratjoses poden tenir efectes col·laterals catastròfics. Semblava que el PSOE s’enfonsaria si donava suport a Rajoy i ara resulta que ha fet fallida abans de fer el pas. Hi ha molta gent disposada, volent o sense voler, a guanyar batalles per Rajoy perquè aquest pugui sortir-se amb la seva sense fer res.

Per als amants de les teories conspiratives hi ha pocs dubtes: aquesta operació ha estat orquestrada des de les més altes estades del poder econòmic i mediàtic i només podia acabar triomfant. Però el seu poder no deu ser tan fort com es creu –o com ells creuen– si ha estat tan costós aconseguir l’objectiu. La qual cosa indica que és possible respondre i contrarestar determinades estratègies si hi ha voluntat política i suport ciutadà. Per poc que les coses s’haguessin fet bé –per exemple, sense menysprear les opcions que va ordir Pedro Sánchez inicialment– tot podia haver estat diferent. Però Sánchez no va gosar desafiar les línies vermelles imposades com a veritats col·lectives (no a Podem, no als sobiranistes) per por de la revolta interior al partit i no per això l’ha evitat.

Certament hi ha hagut campanya, certament hi ha hagut pressions poderoses, però el desenllaç no ha estat només fruit de grans conspiracions. L’hegemonia ideològica en aquest país segueix estant decantada a la dreta i quan les alegries del canvi han demostrat les seves debilitats s’ha produït un moviment a favor de la moderació tranquil·la (com ens assenyalen els casos de Feijoo i Urkullu) i el PSOE s’ha vist en fora de joc. Pedro Sánchez ha volgut emprendre una ambiciosa operació de convertir el PSOE en alternativa real al PP, després d’haver estat incapaç de derrotar-lo en les eleccions, malgrat el cruel balanç de la dreta, però no ha sabut sumar forces a causa de l’ambigüitat del seu projecte (un dia amb Ciutadans, un altre amb Podem) i per falta de determinació. Una part del PSOE, obsessionada a mantenir les seves minvades quotes de poder, no ha calculat que la debilitat del partit –vell i anquilosat doctrinalment– és tal que qualsevol maniobra és de risc: volent salvar l’statu quo han trencat el partit. I Podem, que va aconseguir trencar el joc bipartidista, no ha tingut la lucidesa estratègica ni la solidesa organitzativa per fer avançar les seves propostes de canvi i arrossegar el PSOE. I així va arribar l’hora de la veritat. I tot es va trencar per la baula més feble. I aquest era el PSOE.

De manera que l’històric partit socialista ha estat la primera víctima de l’impuls renovador que va sorgir del 15-M. No va anticipar el canvi, ja va arribar afeblit al nou escenari, no s’hi va saber moure (només un 30% dels seus votants tenen menys de 40 anys) i es va descompondre abans que aquest arribés. Un cop palatí que mostra un partit dividit, impotent i sense nord, signa la sentència. La consigna dels poderosos pot acabar triomfant, però el cost haurà estat alt. El PSOE queda brutalment ferit i el país més descompensat. Les teories conspiratives tenen èxit perquè donen sentit a situacions absurdes i eviten que cadascú hagi d’assumir les seves responsabilitats. I al PSOE són molts els que haurien de donar explicacions i no només del costat de Pedro Sánchez.