Amb deures als cinc anys

L'Alberto va amb els deures a tot arreu. Els porta a casa de l'àvia els caps de setmana quan tota la família es reuneix per dinar. No vol que es quedin sense fer. La seva mare, la Reyes, està preocupada perquè l'escola “dóna molta canya” als nens. L'Alberto té cinc anys, està fent l'últim curs d'educació infantil i dedica una hora i mitja cada tarda a emplenar fitxes amb les lletres de l'abecedari en majúscules. La seva escola, un centre públic d'un barri de Sevilla, no és una excepció, segons la Reyes, que va intentar canviar el nen d'escola però es va trobar a totes les del voltant fitxes i tasques per fer a casa. Tampoc va trobar suport en altres famílies: “A la resta de pares no els sembla malament, inculquen competitivitat als fills des de petits”. La divisió entre els que volen deures per als fills i els qui prefereixen que no comencin tan aviat és una mostra més de l'ampli debat obert a Espanya a l'entorn dels deures, que ha portat la confederació de pares de la pública a convocar una vaga de tasques escolars per al novembre.

A l'escola pública El Vetón, a Majada de Tiétar (Càceres), hi ha famílies que li reclamen tasques perquè els seus fills de cinc anys les facin a casa. “Creuen que és com un esport: Si corro cada dia, guanyaré la marató. Però no és així. Cadascú té el seu propi procés de maduració. Si el nen et demana eines per llegir, dóna-l'hi, però els processos mecànics són un error”, explica Jorge Torres, mestre d'infantil en aquest centre, amb 11 anys d'experiència.

L'Almudena, també amb cinc anys, esbufega quan arriben els caps de setmana i les fitxes. Li toca la lletra i. La María José, la seva mare, creu que la feina a casa “no és excessiva”, però admet que a la seva nena mai li ve de gust: “Ens hi posem juntes els diumenges al matí”. El que la preocupa és l'altra filla, l'Ana María, que acaba d'entrar a 1r d'ESO als 11 anys en un institut de Sevilla després de passar-se els dos últims cursos “sense parar de fer deures cada tarda fins a l'hora de sopar”.

Fa més d'un any que hi ha debat a Espanya sobre la conveniència dels deures. El 2015, una mare, Eva Bailén, va iniciar una recollida de signatures per demanar de “racionalitzar-los” després de veure com al seu fill mitjà se li escapava la infància gairebé sense temps per jugar. La seva campanya segueix oberta i ha impulsat intents de regulació des de diferents comunitats autònomes. Gairebé alhora, la confederació d'associacions de famílies de l'escola pública, la CEAPA (amb 12.000 associacions), va començar a reivindicar que aquestes tasques desapareguin definitivament de la vida dels nens.

Fer deures abans de començar l'ensenyament obligatori, com li passa al petit Alberto i en menor mesura a l'Almudena, segueix sent excepcional. Però les primeres queixes han fet que la CEAPA alerti d'una “primarització” de l'ensenyament a l'escola bressol, ja que es vol que els menors en surtin “sabent llegir i escriure en lloc de respectar la seva manera d'aprendre des del joc”, explica el president de l'entitat, José Luis Pazos. Les dades preliminars d'una enquesta que han fet a 1.748 famílies i que acaben de presentar mostren com el 6,84% dels enquestats que només tenen fills a infantil assenyalen que els nens porten una hora diària de deures a casa. Però el debat està obert sobretot a primària i s'estén a les etapes de secundària on hi ha nens, com la filla gran de la María José, que no aixequen el cap del llibre durant tota la tarda.

“Si les administracions donessin instruccions assenyades parlant amb pares i professors, s'evitarien els excessos”, recomana Carlos Utrera, president d'Adide, l'associació d'inspectors educatius. Utrera defensa que es facin exercicis a casa perquè veu important “consolidar el coneixement amb un repàs directament proporcional a l'edat”, que situa en un màxim de 30 minuts en els primers cursos de primària, 40 en els finals i al voltant de l'hora a secundària. En les seves visites als centres, demana als professors que reservin un tros de la pissarra per escriure els deures que envien cada dia. Així, el docent que arribi després podrà veure-ho i, entre tots, “s'autoregularan”. 

A l'escola concertada Sagrada Família de Madrid intenten fer una cosa semblant des del curs passat. No posen deures a infantil, n'envien pocs en els primers anys de primària i els acorden entre els docents, explica Cecilia Egido, coordinadora pedagògica del centre. “Volem donar una resposta i protagonisme a les famílies”, assenyala. Això suposa, per exemple, que els pares decideixin si els seus fills, per exemple, han de fer càlculs en un paper tancats a casa o veuen més profitós portar-los al supermercat perquè els ajudin amb els números en un context real. Egido defensa també la importància del joc: “Els nens necessiten temps per avorrir-se i desenvolupar la seva imaginació. I no deixem que ho facin”.

Segons va assenyalar l'OCDE en un estudi del 2012, l'últim disponible, els alumnes espanyols de 15 anys estan entre els que tenen més deures: 6,5 hores a la setmana, davant de 4,9 de mitjana. L'enquesta de les famílies de la pública fa pujar aquesta mitjana. Un de cada cinc pares assenyala que els seus fills tenen fins a dues hores i mitja de deures cada dia fora de l'horari de classe.

A l'inici del curs passat, el ministre d'Educació en funcions, Íñigo Méndez de Vigo, va veure en aquest tema un motiu “de reflexió” que el ministeri encara no ha obert públicament. Els governs regionals de Madrid, Canàries, Cantàbria o Múrcia han aprovat recomanacions als seus parlaments per racionalitzar el temps dedicat als deures, una qüestió a la qual és difícil posar límits perquè xoca amb la llibertat d'ensenyament del professorat o simplement perquè no tots els nens són iguals ni triguen el mateix temps a fer-los. A França, una circular del Ministeri d'Educació els prohibia, però els pares van impulsar el 2012 una vaga de deures perquè els professors se saltaven la norma.

La protesta francesa s'assembla al que reclamen ara les famílies de la CEAPA per als caps de setmana de novembre, una proposta que els sindicats docents interpreten com un qüestionament del treball del professorat. La confederació de la pública reclama que no hi hagi deures. Però, si els professors en posen, recomana a les famílies que s'abstinguin i presentin un justificant escolar similar als que s'utilitzen quan els menors secunden vagues.

Diana Morán va fer servir una fórmula semblant amb la seva filla Candela, de vuit anys. “Vaig enviar una nota a la professora d'anglès indicant que la meva filla no havia pogut acabar els deures per motius familiars i que m'agradaria que això no fos un problema”, explica des d'Alcalá d'Henares (Madrid), on la nena està escolaritzada en un centre concertat. És la més gran de tres germans. La Candela va a classe de 3r de primària de 8.40 a 14.10, dina i fa deures de 16.00 a 18.30. “Suposadament, els donen marge a classe perquè els acabi, però no té prou temps. Encara no ha començat amb les extraescolars i la seva jornada ja és pitjor que la d'un adult, quan jugarà?”.

El xat que té Morán amb altres mares salta cada tarda. Es pregunten pels deures i es confessen que no arriben a temps. A la Candela la van castigar dimarts sense pati per no portar bé els exercicis d'anglès. Si la tornen a castigar, Morán demanarà una tutoria.

“Els càstigs no són d'aquest temps. No els ensenyaran a aprendre més o menys”, valora Pedro José Caballero, que presideix la principal confederació d'associacions de pares de la concertada, Concapa, amb 2.000 centres associats i prop de tres milions de famílies representades. La seva organització rebutja els deures a infantil, però creu que són beneficiosos a partir de primària. No comparteix la “insubmissió” que reclama la seva homòloga als centres públics: “Necessitem tasques racionals i personalitzades perquè no tots els nens aprenen al mateix ritme”. “El problema és que moltes famílies es veuen superades pels deures. Els acaben fent els pares i es queden sense temps per parlar, per jugar, per a la vida”.