Istvan Sandorfi ‘reviu’ en els seus quadres hiperrealistes al MEAM

Tons blaus i rosats dominen les pintures de l’artista hongarès Istvan Sandorfi que per primera vegada s’exposen al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) de Barcelona, on es recull la retrospectiva més gran del pintor: “La pintura no mor mai”. “Era un artista que passava de tot i per això mai va tenir contacte amb els crítics o les galeries d’art fins a la seva etapa final, quan va canviar la seva paleta de colors”, puntualitza el director del Museu, José Manuel Infiesta, sobre la mostra que es podrà veure fins al 29 de novembre. La mostra exhibeix 140 obres de mida gran que ocupen tot el Palau Gomis i repassa la carrera artística de Sandorfi des de la seva infantesa fins a la seva mort, el 2007.

“Sandorfi va viure l’aixecament anticomunista del 1956 a Budapest i als vuit anys va veure les escenes de la guerra, que el van marcar profundament”. Després d’aquests successos, es va exiliar a l’Alemanya de la postguerra fins que va arrelar a París, on va viure al marge de la societat. “Ser refugiat va fer que es tanqués més en si mateix i pintés de forma molt introspectiva”. Aquesta personalitat queda latent en els seus quadres hiperrealistes i els autoretrats.

El pintor recrea el seu interior mitjançant traços nets i l’ús de l’aerografia, des de la seva figura carregada de simbologia i envoltada d’objectes quotidians (sabates i utensilis de pintura o calces i sostenidors a l’inrevés) fins a evocadors retrats familiars on immortalitza la seva parella Denise i les seves dues filles, Ange i Eve. “És un ambient de família molt introvertit, amb un sentit generacional”, indica Infiesta. En alguns dels quadres, les acolorides composicions se superposen a les d’avantpassats que queden en un segon pla. “Destaca el fons i el joc de grisos en quadres que tenen molta força, però que transmeten un ambient molt fosc”, ressalta el director; i afegeix: “Semblava que era un artista turmentat, però en realitat no ho era; simplement, vivia en el seu món personal i així ho expressava”.

Sandorfi es va bolcar en si mateix i en la pintura, on de manera autodidàctica va consolidar el domini de la composició i l’expressivitat, a través de dibuixar suggeridores boques obertes i retrats dobles. “Mai va pintar paisatges ni exteriors i tenia molt poca relació amb la crítica o el món de l’art”, remarca Infiesta. La intimitat que demostra amb les seves dues primeres etapes, la blava i la rosa, es difumina en la seva època més comercial, quan va ampliar la seva gamma de colors i va començar a usar models. Això li va donar més visibilitat als anys 80 i 90.

L’exposició, comissariada per Ange Sandorfi, es completa amb una reproducció del taller del seu pare, on es veu el seu cavallet de fusta amb una obra pòstuma inacabada i objectes personals: màquines de diapositives, fotos, pinzells i la seva roba de pintar, així com el seu primer quadre (fet als 7 anys) i els seus dibuixos d’infància. “Els feia quan s’avorria a classe, perquè el professor no li influís”, fixa Infiesta.