“Mirar ocells et dóna ales”

El 4x4 avançava pel camí enfangat entre els camps d'arròs del delta de l'Ebre sota un cel immens que es recreava en la seva pròpia bellesa vestit de tons sublims. El món al voltant tenia una qualitat pura, diàfana i aèria. La natura emanava entusiasme. Lars Svensson, fins llavors amable però reservat, un gentleman suec de 78 anys, endut per la màgia del moment, va fer veure que tossia i de seguida va emetre el que semblava un crit estrident de karate. “Becadell solitari”, va establir l'expert en ocells José Luis Copete. Svensson va somriure amb cara de nano enxampat fent una gamberrada. David Bigas, el gran anellador del parc, al volant, també.

Era certament improbable que el cèlebre ornitòleg suec, una de les eminències mundials en reconeixement d'aus, autor de la guia d'ocells amb la qual hem après tots, la Collins, hagués vist per la finestreta un becadell solitari, propi d'indrets molt agrestos del Kazakhstan, el Kirguizistan i Mongòlia –els indrets on ha estat–, però l'home expressava així el goig que sentia per un matí meravellós. Era divendres, i érem a la ja tradicional sortida de figures internacionals de l'ornitologia –i alguns infiltrats, com jo mateix, que encara confonc els corriols i pensava que el paràsit cuaample no era un ocell– que es fa com a preàmbul al Delta Birding Festival, el gran festival dedicat al món dels ocells i especialment a la seva observació com a ciència i passatemps (bird watching) al delta de l'Ebre.

La tercera edició del festival, que va acabar diumenge a la tarda amb l'objectiu assolit d'haver superat els dos milers de visitants, va començar amb humitat i un sobresalt: va ploure molt durant la nit i la matinada de dijous (deixant un espai franc després per a l'excursió) i divendres a la tarda, quan començava oficialment la fira. Es va desfermar llavors una tempesta ferotge amb un terrible xàfec –vaja, com un monsó– sobre el campament plumífer aixecat per l'organització al recinte de MónNatura Delta, prop del Poblenou del Delta, obligant el públic a tancar-se en les fràgils carpes i els dos edificis del complex.

La principal atracció del festival la va tornar a posar la natura: fins a 12.000 flamencs es concentren a la riba de la llacuna de la Tancada. Quan es van enlairar en un inenarrable núvol rosa era fàcil imaginar-te que eres Robert Redford al Nakuru de Memòries d’Àfrica

Els expositors van bregar de valent per protegir del temporal els seus tresors: òptiques, dibuixos, fotografies, llibres. En una de les tendes de fotografia no les tenien totes veient els llampecs i la quantitat d'instruments metàl·lics que hi havia per allà. A la d'Oryx –la tenda de ciències naturals que impulsa l'esdeveniment– es van salvar els llibres, malgrat que l'aigua va inundar perillosament el terra. A fora les aus s'embrancaven en un combat igual d'intens amb els elements en el qual pensaves que difícilment sobreviuria un albatros, encara menys un petit escrivà. L'endemà, caminant per la platja vaig trobar un pollet de garsa mort, que havia caigut del niu per la implacable fúria de la tempesta.

En fi, tot festival ha d'entomar algun dia la pluja: no se n'escapen ni Woodstock, ni Glastonbury ni el Sónar. I la natura no va poder doblegar la tenacitat dels organitzadors del Delta Birding. “No s'ha suspès cap conferència”, subratllava l'endemà, orgullós, Francesc Kirchner. I això que n'hi va haver un que va haver de deixar la bicicleta al recinte i demanar ajuda a algun amable ornitòleg alemany perquè el retornés a l'hotel. Dissabte, en canvi, va fer un dia esplèndid, assolellat i net i diumenge també va ser molt bo. Es van formar cues d'automòbils, el pàrquing es va saturar i va caldre aparcar al marge de la carretera o a la platja del Trabucador, des d'on s'havia establert un servei de transport en minibús. Centenars d'aficionats a les aus, molts en format família, van inundar d'una altra manera el recinte, on podies assistir a xerrades de gran volada: Svensson explicant com crear una nova guia d'ocells; el ja habitual Hadoram Shirihai explicant el seu aventurer projecte de fotografiar totes les aus del món (i hi ha 10.000 espècies, algunes en llocs tan remots com perillosos); una altra de les estrelles, Per Alström, dissertant, precisament, sobre el que és una espècie i les seves, sovint, confuses fronteres, o l'ornitòleg israelià Yossi Leshem, entre les amistats del qual hi ha Simon Peres i les òlibes, especialista en un assumpte tan impactant com les col·lisions d'ocells i avions.

La fira ha ofert una gran quantitat de punts d'informació per planificar viatges d'observació. Segons la butxaca que tinguis, pots anar a Buthan o a la cantonada, que també hi ha aus. En aquesta línia, Marc Gálvez va oferir una xerrada sobre els millors llocs del món per dormir i menjar observant ocells, pur LonelyBirder. També va ser interessant Per què la grua comuna tria Extremadura a l'hivern?, de Vanesa Palacios. La presència de diverses furgoteques, que dóna un punt encara més festivaler al Delta Birding, va augmentar l'oferta de restauració (que es pagava, com en els festivals de música, amb moneda pròpia, el bimbo –de la paraula comuna per dir que s'ha vist una espècie nova–), encara que des d'aquí envio una felicitació per a la parada de Turisme d'Aragó, que convidava a embotit i vi.

L'ambient ha estat esplèndid: els nens que es dedicaven a passejar amb barca pels petits canals del recinte provant “lo perxar del Delta”, els friquis vestits de forces especials i armats amb grans teleobjectius, la multitud alegre revestida de samarretes amb motius ocellaires (un aplaudiment a les de “Reservoir Birds”, “Walking Birds”, “Looking for Dupont’s Lark? Just ask 'em” i la millor: “Mirar ocells et dóna ales”). Era possible fer coses tan boniques com comprar-se un dibuix original d'un corb marí, una tassa amb un blauet –així el veus sempre a l'esmorzar encara que t'esquivi al camp–, retratar-te amb cara de petrell amb el gran expert en aus marines Vincent Bretagnolle, trobar-te Francesc Giró, aconseguir la signatura de Svensson a la teva guia o la del gran dibuixant Juan Varela en un els seus preciosos llibres (calia veure la cara de sorpresa de l'Evelio, un principiant, quan l'artista li va esbossar un bitxac a la dedicatòria). La gent comprava menjadores, casetes, gorres i pins de la SEO o coses de més substància: es va poder veure un client que va comprar a Oryx material de rastreig per valor d'uns quants milers d'euros.

La principal atracció del festival va ser altre cop la natura: fins a 12.000 flamencs es concentren aquests dies a la riba de la veïna llacuna de la Tancada oferint un espectacle immens. Quan van arrencar el vol en un inenarrable núvol rosa era fàcil imaginar-te que eres Robert Redford al Nakuru de Memòries d'Àfrica. Des del terrat de l'edifici de MónNatura i des de la congestionada cabana davant del llac, els podia observar, tan bonics, aplegant-se elegants com el massiu cos de ball d'un ballet prodigiós. La vida aèria regalava altres imatges inoblidables: l'àguila pescadora capbussant-se en el cristall de la badia que dóna a Sant Carles de la Ràpita, davant de The Looper Zone Bar, o la parella de blauets centellejant als canals a tocar del recinte del festival.

Un altre moment sensacional va ser l'observació d'una àguila calçada a l'illa de Buda. La va descobrir Alström tota quieta i la va enfocar amb el seu telescopi oferint-la generosament. Li podies veure el fer rostre (a la rapaç), l'ull violent i les plomes agitades per la brisa. Finalment, va enlairar-se majestuosa i més d'un cor va volar amb ella cel enllà.

L’observació d’ocells és caçar sense matar; un assumpte impredictible, a diferència d’observar arbres o flors. I també hi ha el vol i la bellesa”, defineix l’eminent ornitòleg suec Svensson 

La sortida amb els experts va començar com és habitual. Davant de l'hotel Mediterrani Blau a la urbanització Els Eucaliptus abans de la sortida del sol, amb els fanfarrons crancs de riu al carrer sota els focus del càmping. A poc a poc la gent va anar arribant. Es va anunciar qui aniria en cada cotxe. Em vaig asseure darrere de Svensson, tot un privilegi. Vam recórrer carreteres fosques escoltant cantar en Sabina, de camí a les zones restringides del parc natural, l'excitació despuntant amb l'alba. El dia es va convertir en una paleta de grisos amb aroma de pluja. Les salines de la Trinitat, la punta de la Banya, cada punt elevat era un festí de telescopis, ornitologia i albiraments.

Leshem, vestit com un s'imagina un naturalista israelià, dels peus a la quipà, ensenyava la seva carta de recomanació signada per Simon Peres i recordava el seu vell amic, l'arqueòleg Ehud Netzer, descobridor de la tomba d'Herodes i mort en caure a l'excavació. David assenyalava un bec d'alena. Miquel Rafa recollia una ploma. Xatrac gros, siseta, corriol comú, trist, la bonica camallarga, elegants gavines d'Audouin, fredeluga, cogullada, quatre arpelles! La meva llista no donava a l'abast. L'escriptor Antonio Sandoval, el Ken Follet de l'ornitologia espanyola, autor de llibres de tant èxit com Para qué sirven las aves, explicava sense abaixar els prismàtics que entre els bird watchers famosos hi havia el president dels EUA Thomas Jefferson, de qui es conserva la llista d'albiraments. Vam parlar d'infàmies ornitològiques, com les del coronel Meinerthagen, i del vergonyós stringing (dir que has vist una cosa que en realitat no has vist, i no per error), el delicte més greu en el món dels birders, on la reputació ho és tot.

En la intimitat del cotxe, després, Svensson recordava la garsa de mar que nia a la teulada de casa seva. Nostàlgia sueca, bergmaniana. Confidències. Els seus ocells preferits, va dir, són el falciot i l'oriol. Gustos senzills. Copete empassava saliva perquè en l'homenatge que li anava a retre l'Institut Català d'Ornitologia l'endemà estava previst regalar a l'estudiós el dibuix d'una cotoliu, que creien que era la seva preferida. Jo també vaig ficar la pota en parlar-li a Svensson de Poltava, la batalla que van perdre els suecs amb els russos. No em va guardar rancor perquè després em va explicar que va conèixer un dels herois de Telemark, que era instructor de supervivència de l'Exèrcit suec.

Svensson va començar en el món de les aus de ben petit, "pel plaer dels llocs silvestres i la llibertat; gràcies als ocells perdia la por paralitzant del bosc i la foscor". Es va fer amic de les òlibes i els gamarussos. Després, va tenir de mentor el gran Hakan Delin, expert en mussols. Quin pensa que és el secret de l'interès per veure ocells? “És com la caça, l'observació d'ocells és caçar sense matar; un assumpte impredictible, a diferència d'observar arbres o flors. I també hi ha el vol i la bellesa: la imatge dels corbs marins amb les ales obertes, com en pregària, és emblemàtica del misteri i la bellesa de les aus”. Svensson va assenyalar que és molt fàcil fer que els nens s'interessin per les aus, i que és un passatemps molt bo. Va recomanar practicar-lo "amb felicitat i rigor". I amb humilitat: “No sempre pots identificar tot el que veus”. Durant anys, practicaven més l'observació d'ocells els homes que les dones. “Ara s'ha igualat més. Hi ha grups formats íntegrament per dones. Es pren Svensson el film Els ocells, de Hitchcock, com una cosa personal? “Ha, ha, no, però és tan, tan fals!".