Les vergonyes de la banca

Dijous passat es van complir vuit anys de la fallida de Lehman Brothers. Encara que els problemes del sector financer s'arrossegaven ja des de feia un any, aquell 15 de setembre de 2008 va marcar el punt d'inflexió que va desencadenar la crisi més gran des del crac del 1929. Les conseqüències van ser terribles perquè la crisi financera es va convertir ràpidament en una crisi econòmica que va enfonsar milers d'empreses i va provocar la pèrdua de milions de llocs de treball. El Nobel d'Economia Joseph Stiglitz, en una intervenció davant el fòrum de Davos, va resumir així el que havia passat: “Els bancs van assumir riscos excessius. Els empresaris es van endeutar massa. Els reguladors van permetre tot això. I ara els contribuents els han d’ajudar per netejar tota la porqueria, cosa que dispararà el deute de l’Estat i acabarà tenint conseqüències sobre els béns públics com la sanitat”. Així ha passat exactament.

Espanya va haver de destinar 220.000 milions d'euros, entre capital, avals i garanties, a salvar el sistema bancari en crisi, bàsicament caixes d'estalvi molt mal gestionades. I encara que tant Rajoy com el ministre d'Economia, Luis de Guindos, van assegurar que el rescat no els costaria ni un duro als contribuents, aquests mateixos polítics que amb tanta alegria van fer aquestes afirmacions reconeixen ara que no serà així. Dels 51.303 milions d'euros injectats en forma de capital, només se n'han recuperat 2.686, el 5,23%.

Però ara assistim a un intent de controlar el relat i tractar de minimitzar els costos polítics. A això se centra el ministre De Guindos amb el llibre España amenazada, que porta com a subtítol De com vam evitar el rescat i l'economia va recuperar el creixement. És a dir, el relat èpic d'un “èxit” explicat des de dins. De coneixement de causa no n’hi falta. Però és el relat, no ho oblidem, de qui aquell fatídic 15 de setembre del 2008 era el director executiu de la fallida Lehman Brothers a Espanya i Portugal. De Guindos no només va ser coresponsable de les males pràctiques bancàries que van desencadenar la crisi, sinó que després, sent ministre d'Economia, ha dirigit les polítiques que han aprofitat la crisi com a gran oportunitat per aplicar l'agenda neoliberal.

Afortunadament hi ha altres relators de la crisi que no han d'incórrer, com De Guindos, en teories autojustificatives per amagar que han format part del problema, sinó simplement explicar la veritat. Qui vulgui saber com ha estat la crisi en trobarà una explicació extensa i documentada al llibre que acaba de publicar el periodista Andreu Missé, director de la revista Alternativas Económicas. La gran estafa de las preferentes és fruit d'una investigació rigorosa que fa honor a la millor tradició del periodisme independent. Les preferents com a paradigma d'una crisi en la qual s'han sumat les males pràctiques de la banca i el pèssim funcionament dels òrgans reguladors, començant pel Banc d'Espanya, “un exemple clar de captura de les institucions públiques per part del poder financer”.

He llegit i vist centenars de notícies sobre les preferents, però els confesso que fins que no he llegit aquest llibre no he tingut una idea total del que realment ha passat. Aquesta captura de les institucions va deixar en la indefensió centenars de milers de petits estalviadors, que a més van ser presentats pels qui els havien enganyat i controlaven el relat com a inversors avariciosos que havien incorregut en riscos excessius per cobdícia.

La realitat, com demostra Missé, és que gran part d'aquests inversors eren persones grans a qui directius sense escrúpols i empleats molt pressionats van col·locar un producte d'alt risc fent-los creure que era tan segur com un dipòsit a termini. I a un interès del 7% quan, d'acord amb el risc, hauria d'haver-se remunerat almenys al 12% o al 15%. Les entitats van col·locar la major part de les preferents en una maniobra desesperada per capitalitzar-se en no poder renovar els crèdits que la banca internacional els havia prestat per finançar la bombolla immobiliària. Però ho van amagar, i més d'un milió de persones, la majoria petits estalviadors, hi van quedar atrapats.

Aquest dissabte s'organitza a Sabadell una gran performance que pretén ser un judici a la banca. Em temo que no en sortirà gaire ben parada. M'expliquen que hi ha preocupació a les cúpules financeres per la deterioració de la imatge de la banca. La gran estafa de les preferents explica molt bé les causes d'aquest deteriorament. “Aquest no és un llibre contra la banca”, va dir Missé en la presentació. “És un llibre contra les males pràctiques bancàries”. Doncs això.