La lent d’augment

Ni l’historiador més voluntariós s’escapa de la pluralitat de les seves dependències. És un mite, a més d'una aberració, la pretensió de fer història neutral o objectiva o independent. El que no és un mite és l'honradesa de l'historiador conscient de les seves dependències, del seu emplaçament social, de les seves motivacions morals i les seves conviccions perquè és l'única via per posar el fre i fiscalitzar el seu propi punt de vista, la propensió de parcialitat que això comporta. No existeix una altra eina historiogràfica contra la banalitat idealista d'una història sense condicions. Com que el biaix és inevitable, només la consciència hiperactiva del mateix biaix ajuda a mitigar el seu reduccionisme o almenys a impedir que es desboqui.

A Joan B. Culla se li va desbocar el biaix nacionalista fa anys per emplaçar-lo massa vegades en una perspectiva fonamentalment sensible al desemparament de la nació sotmesa per antonomàsia, i agermanada en els seus patiments amb el poble escollit. La seva mirada d'historiador porta una lent d'augment per a tot allò relacionat amb Catalunya i els seus desgraciats avatars. I aquests dies ha hagut de tornar a sortir esforçadament al rescat de Catalunya en discussió amb Francisco Morente —els dos són historiadors a l’Autònoma—, i ha tornat a practicar aquest paternalisme pacient del qui ensenya als altres a saber estimar la seva terra i la seva gent.

Però no té raó, encara que la seva lent d'augment sobre Catalunya li faci creure sens dubte i amb dolor que la guerra la van armar uns militars revoltats “contra l'especificitat catalana”. És una part de la veritat, sens dubte, que argumenta bé en el seu article, però és una part molt pobra de la veritat, excepte que el fi primordial d'aquest historiador sigui avaluar el que li passa a Catalunya. La lent d'augment és una eina indispensable de l'historiador però quan exclou qualsevol altre punt de vista es converteix en deformació sectària i falsejadora. En les piruetes de la batalla política és natural aquesta deriva perquè és part de la vida política, i Culla la practica amb intrepidesa i brillantor; entre historiadors no hi ha la més mínima necessitat d'incórrer en aquesta historiografia degradada per prosèlits.

En absolut l’Alzamiento va tenir com a objectiu la submissió d'una Catalunya díscola, sinó la submissió de qualsevol dissidència pel que fa a una idea del món premoderna i, alhora, aliada amb els feixismes moderns —excrescències pures de la modernitat—, dominada per mites interessats, obsessions metafísiques i amenaces polítiques de classe perfectament descriptibles. L'enemic de la revolta va ser Juan Ramón Jiménez, i va ser Luis Cernuda, i va ser l'ateisme, i va ser Carles Riba, sí. El seu objectiu va ser aturar la modernització espanyola, inclosa la catalana, en tots els ordres de la vida. I l'èxit de Franco va ser devastador perquè durant una postguerra obscenament revengista va aconseguir en aparença l'objectiu de fer descarrilar espanyols i catalans, per la força de les armes i del poder dels diners, espanyols i catalans, de les rutes històriques de la modernitat liberal i de la democràcia representativa, reconquistada fora d'aquí des del 1945. Però el seu èxit no radica a haver sotmès Catalunya sinó a haver sotmès la tradició del pensament il·lustrat, la confiança en la discrepància i la discussió, la tolerància de la pluralitat de maneres d'existir. El que va abolir Franco no van ser prioritàriament els excessos de la boja de la casa (Catalunya), sinó tot excés dels manaments de l’Església més reaccionària de la comarca, tota dissidència sobre una idea aberrant de nació i societat, catalana o espanyola.

Si Culla abandona per un moment la lent d'augment, descobrirà que junt amb la repressió obstinada i criminal de la llengua catalana i les noves institucions conquistades en el mig segle anterior a la guerra, els revoltats es revolten contra el conjunt de llibertats i drets que un procés global de civilització havia sembrat a Espanya des de finals del segle XIX. I entre aquests drets i conquestes hi ha la restitució de la llengua catalana, les institucions, la premsa i les penyes que vulgui, però també els drets de les dones, la llibertat d'opinió i premsa, l'educació com a prioritat d'un Estat, la reducció de les diferències de classe i econòmiques, i la resta de valors modernitzadors frenèticament abolits pel franquisme abans i després de la victòria el 1939, a Catalunya i fora de Catalunya, amb catalans tan enquistadament franquistes com ho van ser obstinadament altres antifranquistes. La propensió a magnificar el drama particular desplaçant la resta de drames a un lloc secundari o auxiliar és la conseqüència inevitable de viure la historiografia com un apostolat nacionalista i fingir no saber-ho o estar-lo practicant des de fa tants anys que ja s'ha oblidat de la mà que gronxa el bressol.

Jordi Gracia és professor i assagista.