La nit és perillosa per a les dones

Fer públic que has estat víctima d’una agressió sexual, com ha fet la regidora Maria Rovira, no és fàcil, perquè la sensació que queda és d’impotència i indignació i no és agradable continuar furgant la ferida. Però és necessari per posar fre a les conseqüències de tants anys de socialitzar la por. Tothom deplora les agressions masclistes. La batalla del discurs sembla guanyada. Però no és així: hi ha un rerefons ideològic que atribueix a les dones la responsabilitat exclusiva de la seva seguretat i acaba fent-les culpables de les agressions de què són víctimes. És la idea, per exemple, que han de mirar sempre per on van, que la nit no és segura per a les dones.

Efectivament, la nit no és un “lloc” segur per a les dones. Però no ho és ni en un carrer desèrtic, com el que recorria Maria Rovira la matinada de l’1 de setembre de tornada a casa seva, ni enmig de multituds festivament embriagades com als Sanfermines o tantes altres festes majors. Així que no és una qüestió que les dones mirin per on van. No és un problema de les dones, que han de poder anar on vulguin, i com i quan vulguin, igual que els homes. És un problema d’una cultura masclista que fa que molts homes es creguin amb el dret d’imposar a les dones el seu desig, i si cal els efluvis de la seva testosterona. Per la força bruta, com en el cas de Maria Rovira, o per la via menys cridanera, però igualment impositiva, de no tenir en compte la seva voluntat, no voler entendre que “no és no”.

El que li ha passat a la regidora és molt més freqüent del que sembla. El 2015 es van denunciar als Mossos d’Esquadra 679 agressions sexuals, catalogació que implica l’ús de la força. Però els actes d’assetjament, verbal o físic, són encara molt més freqüents. Per això és tan important fer aflorar aquesta realitat amb denúncies públiques com ha fet Maria Rovira o com va fer Ada Colau quan va explicar que havia estat víctima d’assetjament durant un acte del sector judicial al qual assistia com a alcaldessa.

Aquell incident és molt representatiu de quina és la situació real. Colau va explicar que en la distensió de les copes ofertes pels amfitrions, dos homes ja massa desinhibits se li van acostar i, fent-se els simpàtics, li van dir si tenia parella, que estava molt bona i que podien fer alguna cosa. Si això li passa a una dona que ha anat a l’acte com a alcaldessa, és a dir, exercint un cert poder, en una reunió de gent educada, amb alta formació i altes responsabilitats socials, què no els deu passar a altres dones en altres ambients. Però el que resulta més desolador és repassar els comentaris que encara figuren en les notícies publicades sobre l’incident denunciat per Colau. A part dels que sembraven dubtes i recriminaven a l’alcaldessa que no hagués denunciat l’assetjament, com si el Codi penal fos una eina efectiva per a una situació com aquella, en què seria la paraula de la víctima contra la dels agressors, entre els comentaris podem trobar tota una radiografia de la ment masclista en estat pur. Cap pudor.

Si hi ha tantes agressions és perquè hi ha també molta tolerància davant les expressions de masclisme. Des de les més subtils fins a les més grolleres. La tolerància que permet fer gracietes davant testimonis com el de Colau és la que envalenteix els més pertorbats per la seva pròpia ideologia i s’atreveixen a agredir.

No cal socialitzar la por. El que cal és defensar la nit i el carrer com a espais de llibertat, també per a les dones.