L’hora de concretar

Després de cinc anys d’agitació, el moviment independentista català ha arribat a un punt en el qual, per la seva pròpia dinàmica, sent la necessitat de concretar els seus objectius. Ordenar prioritats, determinar instruments, fixar terminis. Aquesta necessitat ha presidit les intervencions dels seus dirigents en les manifestacions de la Diada d’aquest any o a propòsit d’aquesta. El president Carles Puigdemont ha llançat algunes idees que tendeixen a la concreció, però per descomptat no prou. S’emmarquen en el programa de legislatura que Junts pel Sí va pactar amb la CUP, i es resumeixen en la pretensió de dur a terme un referèndum al juny o juliol del 2017 o, si no és legalment factible, unes eleccions catalanes constituents.

Són aclariments interessants, però no buiden les incògnites. Una de les precisions de Puigdemont és el rebuig d’experiments que no siguin pròpiament un referèndum vinculant, amb totes les garanties, és a dir, legal. Una altra precisió és la reafirmació, corejada aquests dies per altres dirigents, que el procés sobiranista va començar a les urnes i acabarà a les urnes, descartant aventurismes.

Ambdues idees són políticament oportunes després d’uns mesos en què han sorgit propostes de vocació insurreccional. L’anunci, realitzat davant la premsa estrangera, que el mateix Puigdemont presentarà en uns mesos una nova proposta de referèndum o consulta al Govern espanyol dóna fe d’una certa intenció negociadora el principal punt feble de la qual és que l’altra part la rebutja d’entrada.

Tal com van les coses, el més probable és que les principals concrecions sorgeixin potser en els debats parlamentaris de les properes setmanes, el de la moció de confiança al qual Puigdemont ha de sotmetre’s i el d’orientació política que obre el curs. En aquests debats s’haurà de veure si les concrecions són viables o no. Si no ho són, s’haurà arribat al final d’un camí i caldrà emprendre’n un altre. El mateix Puigdemont apunta una sortida, amb prou feines dissimulada. N’hi haurà prou que aquestes eleccions constituents de les quals parla passin a ser, simplement, unes eleccions.

No és, per descomptat, una expectativa que entusiasmi el moviment independentista, ja que implica la derrota dels qui somiaven amb la independència exprés. Però les manifestacions de la Diada van mostrar el diumenge passat que els partits i les organitzacions independentistes mantenen una enorme capacitat de mobilització. Els qui les minimitzen i menyspreen confonen els seus desitjos amb la realitat. Durant cinc anys consecutius centenars de milers de ciutadans catalans han atestat amb la seva presència al carrer que el gruix del catalanisme autonomista ha abraçat la causa de la independència.

Això és un canvi polític d’una gran magnitud, que ha modificat les coordenades de la política catalana i ha contribuït a canviar el sistema català de partits. Unit a la crisi del sistema espanyol de bipartidisme imperfecte, el canvi a Catalunya ha contribuït a volatilitzar les condicions de l’estabilitat parlamentària dels governs d’Espanya existent des de la dècada del 1990, amb les conseqüències que són ben visibles: 10 mesos de govern en funcions i la perspectiva d’unes terceres eleccions legislatives en un any.

Les xifres d’assistents a les manifestacions d’aquest Onze de setembre poden ser interpretades, magnificades, negades i manipulades, però res d’això impedeix constatar que responen a un canvi polític de gran magnitud, que s’ha ratificat a les urnes. Els qui deien fa tres anys que el suflé sobiranista baixava saben ara que uns anys hi haurà més o menys manifestants que uns altres, però el problema és aquí i no s’esfumarà. A l’inrevés, l’expectativa més raonable és que la pressió del sobiranisme català s’orienti a provocar canvis polítics substancials a Espanya a la manera en què al llarg del segle XX els va provocar l’autonomisme.

El catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX es va obstinar dècada rere dècada a aconseguir l’autogovern i després de diversos fracassos el va aconseguir en dues ocasions, el 1931 i el 1978, al preu de sengles canvis de règim i de Constitució. Ara, l’obstinació del PP de reconduir l’autonomia política instaurada per la Constitució del 1978 a paràmetres de mera administració provincial de règim local és la política que alimenta l’independentisme i actua com una bomba de rellotgeria contra la mateixa Constitució. Una crisi constitucional és el corol·lari inevitable que l’autonomisme català hagi transmutat en independentisme. La Diada d’aquest any ha mostrat una vegada més que així estem.